Renaixement a la Jean Bouin

La cursa Jean Bouin d'aquest diumenge em va regalar de forma imprevista el millor aprenentatge. Extraordinàriament vaig tornar a gaudir d'un 10k com feia temps que no ho feia.

De forma conscient, portava unes quantes curses d'atletisme perseguint alguna sensació de plenitud, i semblava que l'havia perdut. Últimament només era capaç de sentir el crono xiuxiuejant-me que anés més ràpid. Sempre corria a contrarellotge. Mai estava del tot satisfeta amb les meves sensacions. Sentia la pressió oprimint-me el cor. Anava forçada a cada km. I finalment, m'ofegava dins de cada cursa.

A vegades estem tant obsessionats amb el temps que se'ns oblida perquè vam començar a córrer. Trobo que és essencial mantenir aquesta espurna. Sense il·lusió cap marca té sentit. No em serveix fer uns 10k ràpids si no els he sabut gaudir. M'havia cegat els sentiments i ja no recordava què era realment córrer. No és que li tingués mania, es que havia perdut el sentit.

Ahir, en canvi, va ser com tornar a reviure les primeres curses que feia amb el meu pare quan tenia 12 anys, com la mítica del Corte Inglés. La preparàvem un mes abans, fent alguns trotes, i després la corríem amb un somriure a la cara.

Vaig córrer la Jean Bouin amb dos companys del club. Ens havíem decidit començar-la a 5'10'', i si ens notàvem bé ja aniríem a 4'50'' que era el ritme marcat. Vam anar fins els 5k parlant entre nosaltres, fent broma, fent ziga zagues entre els participants. Molt bon rotllo. Vam arribar a la meitat de la cursa tant bé que ni les meves cames ho notaven. Allà vam decidir apretar una mica. Jo em vaig separar una mica del grup, anava al meu rotllo. Em notava genial. Vaig obrir els ulls de cop com feia temps que no ho feia. Com ho havia trobat a faltar. Estava al 7k i no vaig tenir cap deballada com em passa sempre. Corria sense pressió. De cop m'apareix la meva llebre "però vols fer el favor d'apretar, Júlia?". Jo li somric. "Però quina ràbia, si vas sobradíssima!!!". Sí, i què? M'ho estic passant genial. Els últims 2k si que vaig apretar i la última pujada del carrer Lleida vaig anar forçada i tot, però perquè volia. Vaig acabar amb un sprint que em va fer renéixer com a corredora. El meu resultat no és fruit dels entrenaments que porto acumulats a les meves cames. Però en definitiva, vaig aconseguir el millor triomf personal; gaudir de cada minut, i això em satisfà més que qualsevol marca.

Me'n adono que els últims entrenaments que he realitzat amb l'equip ProAm Training estàn sortint molt bé. Estic aguantant totes les sèries als ritmes marcats. M'esforço per anar a temps, per ser fiel al crono. M'agrada entrenar amb el club, i cada vegada em conec més. Sé on puc apretar i on no. Però ara no necessito agobiar-me pels resultats, perquè tot just comença la temporada. Necessito tornar a creure amb les ganes de córrer. Sé que sóc una velocista, ho porto a la sang. És per això que per mi fer 10k a bon ritme és un gran repte personal. Així que a partir d'ara m'ho prendré d'una altre manera. I ara que finalment he entès això, m'he relaxat. Ara toca agafar forces, i preparar-me per fer un gran sal.

P.D: "Just because it's black in the dark doesn't mean there's no color". Laleh, "Colors"

Behobia-SS

Potser tenien raó quan em van dir que la BEHOBIA només es gaudeix de veritat el primer cop, o almenys això és el que em va passar.

Part de l'equip a la recollida de dorsals

Aquest any vaig sortir del calaix sola. Mai encara m'havia enfrontat tants km corrents en soledat, i la veritat és que vaig trobar a faltar algú al meu costat amb qui compartir l'experiència. Ja que en els moments que em sentia bé, no ho podia compartir, i els moments que estava dins el pou, m'havia d'animar jo soleta. Encara que no estava desanimada amb tanta gent animant. Al cap i a la fi, va ser un repte personal, i va ser una victòria aconseguida, de la qual en vaig extreure molts aprenentatges.

Abans de la sortida

La cursa en si va ser tal qual la recordava fins al km 15. Estic contenta perquè a diferència d'altres curses, en aquesta vaig saber reternir-me. És a dir, vaig aprendre a dir al meu cos que es mantingués lent quan anhelava anar més ràpid. Perquè ja em començo a conèixer, tinc un perfil velocista, així que tiro molt bé els primers km i després em cremo. És per això que he d'aprendre a trobar el meu punt d'equilibri, allà on sé que podré aguantar molts km seguits. I creieu-me que no és gens fàcil.

Vaig anar tolerant molt bé el perfil de la cursa, recordo en especial l'entrada a Errenteria amb els pèls de punta de l'emoció. És molt emocionant veure tantíssima gent animant als corredors, fins i tot els nens estaven a primera fila posant les mans perquè els hi xoquis, se m'escapava un somriure tonto. Allà les cames m'anaven soles i tot tenia sentit.

Però ja estava preparada a patir, perquè sabia que arribaria el mur, i el moment de crisis va arribar al km 16. Tot el trajecte que passa per Pasaia va ser una guerra mental. El perfil de la cursa en aquest tram és un puja-baixa constant que resulta ser un trencacames. Jo ja començava a estar cansada i allò em va desanimar del tot. A més, ja sabia que al km 17 hi havia la pujada a Miracruz que malgrat ser més curta que la pujada de Gainchurizqueta al km 3, és més crítica pel punt de la cursa on es troba, així que ja m'anava mentalitzant per l'odissea.

Vaig pujar Miracruz amb l'ajuda de l'impuls dels braços. Vaig anular sentits. Només anava concentrada amb mi i intentava aprofitar cada moviment. Em sentia com si pujés Everest. M'algrat vaig veure molta gent caminant, jo no em volia parar. Ho vaig donar tot en aquella pujada. I el que va passar és que quan em va tocar la baixada no tenia forçes. Jo crec que vaig anar més lenta a la baixada que a la pujada.

No em quedava res per entrar a Donosti i emprendre la recta final, però a 2k de finalitzar la cursa ja només pensava en la meta. A partir d'aquest moment fins el final vaig patir moltíssim; Veia els arcs d'arribada, un d'arrere l'altre, n'hi havia com a mínim deu, i allò se'm va fer interminable. Tenia molta tensió dins el cos, estava arribant al límit. Se'm va escapar alguna llàgrima de les ganes que tenia d'arribar, i no volia baixar el ritme. Després del que portava no em podia permetre rendir-me a l'arribada. A més, veia tota la gent animant i això em va ajudar molt. Vaig passar la línia d'arribada no tant com un triomf sinò com una alliberació. Ja no havia de córrer més.

Fins llavors no me'n havia adonat de lo justa que anava. Estava molt més cansada del que creia. Quan vaig començar a caminar era incapaç d'anar recte. Em van donar una bossa amb menjar i hidratació i em vaig veure l'ampolla de powerade i la d'aigua d'una tirada de la set que tenia. Només tenia una cosa en ment: "anar al punt de trobada amb els de l'equip". Quan els vaig veure tots cridant-me em vaig posar a plorar. Estava cansada, marejada, deshidratada. Vorejant el punt de la insolació. Em sentia tant dèbil que em van fer seure.

Aquesta behobia va fer molta calor (28º) i no em vaig hidratar bé. Tenia sal a la cara. I Malgrat que durant la cursa m'havia tirat aigua al cos, estava seca. Havia arribat sense suar. Tenia la boca acartonada. I no m'havia adonat d'això fins que havia arribat a meta. Això va ser un error molt gran, i en aquesta cursa he aprés la importància d'hidratar-se.

No vaig fer una gran temps i la veritat és que no m'importa el més mínim. En aquesta behobia he après dues coses molt més importants: la primera, a saber gestionar bé la meva energia en una tirada llarga. La segona, la importància d'hidratar-se, i més quan fa tanta calor i et toca el sol de ple a sobre durant tanta estona.

Jo després de la cursa amb la segona dosis d'hidratació

Per altre banda, estic contenta perquè vaig anar molt bé de musculatura. Aquestes últimes setmanes vaig fer moltes sessions extra de força al gimnàs i ho he notat. Cada vegada estic més forta i és una avantatge.

En general, penso que em puc sentir orgullosa d'haver superat la behobia a 28ºC. Vaig veure molts corredors al terra que necessitaven assistència, també un parell d'ambulàncies amb sirenes. I malauradament, va haber una mort fulminant, així com cinc parades cardiorrespiratòries. La behobia és una gran cursa però necessita preparació per fer-la. Ahir ens va tocar una behobia molt dura, on la temperatura no va ser un factor a favor. Enhorabona a tots els i les corredores que la van lluitar!

P.D: La cançó per la behobia, "Uprising", Muse

Road to Behobia

Tan sols em queda un mes de preparació per enfrontar-me a la mítica Behobia. Behobia és una cursa d'atletisme que es celebra al País Basc, un trajecte que va des de Behobia a San Sebastián. Un total de 20k, generalment coneguda per les seves conegudes i temudes pujades.
Una de les coses que caracteritza aquesta cursa és que des del minut cero fins que finalitza el trajecte hi ha moltes persones animant. I literalment puc dir, després de participar-hi l'any passat, que el públic "et porta". Vaig tenir tants sentiments a flor de pell i tant bones sensacions, que no me'n he pogut estar de repetir aquest any. És una cursa molt maca, d'aquestes que et fa entendre el perquè encara segueixo corrents.

Tot això sona molt idíl·lic, però també he sentit a dir que la behobia només es gaudeix de veritat la primera vegada, que les següents ja penses en deixar constància de la feina ben feta amb una bona marca. Segur que part de raó tenen. Està clar que no sentiré la màgia del primer cop, però espero que com a mínim sigui capaç de reviure alguna cosa similar. Tant de bo torni dient que ha estat una sensació idèntica, però el cert és que mai es viuen les coses dues vegades de la mateixa manera. I això ho tinc ben clar. Però mira, no hi tinc res a perdre, i vull tenir la meva segona versió de la behobia, i no per això deixaré de copsar amb la màxima intensitat cada moment.

Perfil del recorregut de Behobia

Ja us podeu imaginar que aquestes últimes setmanes he hagut de canviar el xip de "natació" que portava força incorporat pel de "córrer". Els canvis mai són fàcils; però són necessaris. I més quan t'has plantejat un gran objectiu. Vull arribar a la behobia en bona forma, i això només s'aconsegueix amb entrenament. Tinc sort de pertànyer a un club, perquè fer tota la feina en grup és molt més agraït que haver-la de fer sol. Així que agraeixo la "vuelta al cole" que vaig tenir al setembre, o en el meu cas; la "tornada a la rutina d'entrenaments a pista", que m'ha provocat posar-me les piles el més aviat possible, compartint suor amb els companys/es.

La preparació dels 20k de la behobia requereix un entrenament extensiu. Això vol dir tornar al rodatge llarg que he tingut abandonat durant alguns mesos. La "vuelta al cole" no va ser gaire dolça, tenint en compte que tenia la musculatura preparada per nadar, i la de córrer estava preparada per suportar distàncies curtes. El canvi de xip va ser radical, perquè els meus entrenaments es van adaptar al meu nou objectiu. De cop em vaig trobar planificat al meu calendari distàncies de 14k que no podia dur a terme. No aguantava tants km al ritme que tenia marcat i se'm feia una muntanya. He hagut de recordar constantment a les meves cames que també solien córrer distàncies de 10k, per això aquestes últimes setmanes els meus entrenaments han estat enfocats en el córrer. Hi he estat treballant; he hagut de fer fort el meu punt dèbil. Ara sembla que començo a veure alguns canvis, i espero que no sigui només una percepció subjectiva.

Durant aquestes setmanes i el que em queda m'he proposat anar com a mínim un dia entre setmana a fer un entrenament amb el grup, on fem majoritàriament sèries i alguns exercicis de tècnica. Per una banda, per tenir entrenaments de qualitat. I per altre, perquè veure els del grup és un punt extra d'energia! Un altre dia el passo al gimnàs a la sala de peses, o segons el meu vocabulari; de tortura. No m'agrada gens, però és necessari per tenir uns músculs resistents que suportin tota la càrrega que els exigeixo. A més, sense força, ja pots córrer el que vulguis que no serveix per res. Per últim, els caps de setmana realitzo una o dues sortides llargues, on sovint m'endollo la música a les orelles i em deixo portar. I tot això sense oblidar que també nedo i pedalejo!!

Per no cremar-me amb els entrenaments, en dues setmanes competiré juntament amb alguns components del club en el "cross popular de sants", una cursa de 10k. Així tindré una dosis extra de sentiment de competició per no oblidar l'adrenalina que això produeix. I n'estic segura que m'ajudarà a entrenar amb més ganes, i també em servirà per posar a proba tot el que he fet durant aquest mes. Serà la cursa amb la que iniciaré la temporada. I escolta'm, benvinguda siguis!

P.D. Jo ara mateix m'esforço per ser: "Harder, better, faster, stronger", com la cançó de Daft Punk.

La unió fa la força

Ei! Que marxem el cap de setmana a Berga! Competeixo a la Sailfish Half Triatló de Berga per relleus. En aquest cas 1900m de natació, 80k de bicicleta i 18k de córrer. Formo part de l'equip més boig format per la Txell la ciclista, Raquel l'atleta, i jo la nadadora. I sí, FEM POR! En compte amb nosaltres... Que venim a donar guerra. Pro&Am Training a l'atac!

Txell, Raquel i jo

Dissabte matí sortim de Barcelona amb l'equip deixant enrere la por i la incertesa per emprendre camí al que de ben segur serà una gran aventura. Passem el primer dia a Berga plovisquejant. Dinem fora, ens animem i menjo un gran plat de macarrons i un entrecot. Mare meva! que demà competim! Hem de fer bondat... Per la tarda baixo amb tot l'equip cap a la T1 per deixar les bicicletes, i de passada aprofitem per veure el circuit de natació. És allà on descobreixo que demà em tocarà córrer de valent... quina transició més llarga! I a sobre comença amb una pujada. Però bé, m'ho prendré amb calma. Una cosa tinc clara, i és que si tens ganes de passar-ho bé, res pot sortir malament. Qui ha dit problemes?!... Que he de córrer més? d'acord. Que fa fred? Ja m'escalfaré. Que hi ha pedres a la sortida? Ja m'espavilaré. Vinc aquí perquè jo ho escollit, i m'encanta.

Aprofitem que tenim temps per fer uns llargs a l'aigua i provar sensacions. Tot i que fa fred ens és igual, el pantà de la Baells està molt tranquil i ve molt de gust banyar-s'hi. Ens traiem la roba i de cap a l'aigua! Quin gust... Nadem uns minutets en silenci i envoltats de natura... Em vaig mentalitzat per demà. Quines ganes que arribi el moment, però segur que no serà tant idíl·lic com ara. Posteriorment assistim a la xerrada tècnica encara mullats, on ens expliquen especificacions de la cursa. Sortim fora a sopar i entre una cosa i altre ens posem al llit gairebé a les 23h. Bona nit...

Tot i que no dormim gaire estona. A les 5:00h ja està sonant el despertador. El primer pensament que em passa pel cap i que verbalitzo és: "¿Quién me manda a mi hacer esto?!!" Surto del llit amb els llençols enganxats a la cara. Em vesteixo, vaig al bany i preparo la bossa. A les 5:30h ja estem tots esmorzant. "Júlia, quina cara que fas de dormida...". Ja ho sé, dóna'm temps... A les 6:15h estem sortint de l'hotel camí a l'autocar on ens portarà a la T1. Dins l'autocar només s'escolten veus xiuxiuejant. Crec que tots coincidim amb els mateixos pensaments: "Encara no ha sortit el sol. És fosc. Tinc son. Fa fred. NO VULL ENTRAR A L'AIGUA!". Quan sortim del niu calentó me n'adono que m'he quedat curta només vestint amb un paravent i pantalons curts, però ja està fet. Deixem el material a la T1 i una companya i jo necessitem anar al bany! Típica parada abans d'una competició... Hi ha tanta cua als polyklyns que decidim endinsar-nos a la muntanya. Sembla que marxem d'excursió... Surrealista abans d'una competició. Vinga, ràpid que queden 30 minuts i encara m'he de posar el neoprè!.
Dins el neoprè ja estic més calentona, però tinc els peus gelats. Què hi farem, no es pot tenir tot! Ja és el moment d'anar tirant cap a la sortida. M'acomiado de la meva fidel ciclista, qui m'agafarà relleu quan jo surti de la natació. M'abraço a ella, "intentaré anar el més ràpid possible perquè així puguis agafar un bon grup de bici", li dic. Ara ja està, em toca a mi iniciar la nostra batalla. Ens vam inscriure fa molts mesos. Aquesta competició ha estat moltes vegades el nostre tema de conversa, i em entrenat juntes per aquesta ocasió. No em puc creure que aviat ja esdevindrà real.

Em trobo amb alguns del club i anem junts cap a la sortida, intercanviem sensacions i nervis pre cursa. "Fem uns llargs abans de començar?", proposo. "Ja no sé si val la pena, Júlia. Aviat ens cridaran per la sortida". Ostia, però si només queden 10 minuts!!. "Mullem-nos una mica encara que sigui...". Ja no sé si fa més fred dins o fora l'aigua, però és suportable. No sé si sóc gaire conscient del que m'espera, només vull començar d'una vegada i saber-ho per mi mateixa.

Comença el compte enrere, i ja noto com recorre l'electricitat dins el meu cos. Una vegada donat el tret de sortida, es torna a repetir la situació de cada vegada; Cops per tot arreu! No sé perquè havia estat tant optimista, però que m'esperava? Nedar com ahir a la tarda? Sortir 700 persones a la vegada només pot crear un gran caos. Em trec la idea de nedar llarg i respirant cada tres braçades. Aquí he vingut a lluitar pel meu lloc! I nado tenint l'esperança que millori, perquè sempre millora. És per això que em calmo força ràpid. No és una situació ideal de natació, però què vols? No sóc la única que vol anar ràpid. És per això que al cap d'uns minuts el meu principal problema ja no és aquest; sinó el fet que no aconsegueixo visualitzar la boia. Però on és?! Maleïda boia taronja. Haver de seguir el de davant és el que més ràbia em fa, i si no va ben encaminat? No me'n fio gens. Puc acabar fent més metres dels que em toquen, com si fossin pocs! Això és el que em causa més angoixa; estar nadant sense rumb. Però no em puc parar a perdre temps buscant la boia, així que em resigno a seguir la corrent dels altres nadadors traient el cap cada dos per tres, en algun moment la visualitzaré.

Caos a la sortida de natació

Quan per fi trobo la boia se m'acaba la tonteria. Ja t'he calat bonica! Vaig posar el turbo i vinga! El millor va ser quan vaig girar a la segona i ja visualitzava la meta a 600m. Ho vaig donar tot... Notava els pulmons com em bullien, estava anant al límit. Tot i que no sabia si estava fent una bona tècnica m'era igual, era així com em sortia, i en aquell moment no ho hagués sapigut fer d'una altre manera. Treia l'aire amb ganes i n'agafava de nou amb força per renovar-me, i tornem-hi. Tenia els deltoides agarrotats, però em deia a mi mateixa: "aguanta", i coi si aguantava, perquè sabia que m'estaven esperant a dalt.

Vaig sortir de l'aigua pensant que tot i que havien estat 1900m se m'havien fet curts. Això sí; mooooolt intensos. Vaig emergir mig marejada i un home de l'organització em va haver d'agafar del braç "estic bé, estic bé". Surto mig relliscant amb el fang. En un moment ja he canviat de medi, ja torno a estar amb els peus a terra i tinc la temuda pujada davant meu. Apreto dents i començo a córrer. "Molt bé Júlia!!!" Escolto des del públic. Què guay rebre ànims!!.
Aquest diumenge vaig sentir una sensació estranya. Semblava que m'haguessin posat ales. Donava l'ordre de córrer a les meves cames i aquestes anaven soles. Tot i això, només vaig tenir energia per descordar-me la cremallera del neopré. En canvi, vaig ser incapaç de treure'm les mànigues. Totes les meves forçes físiques i mentals estàven concentrades en córrer. Corria tant (no sé si era real o una sensació) que vaig adelantar a varies persones que estàven de camí a la T1. Anava mig ofegada i em pujaven variu rots. I tenia els peus adormits i no me n'adonava que estava corrent per asfalt amb pedretes. Però havia d'arribar el més ràpid possible. No em quedava gairebé res... Aviat ja vaig veure la Txell que em cridava "Què crack Júlia!! Molt bé!!". Em paro sense aire, per fi ja he arribat! Ella em treu el xip perquè jo no en sóc capaç. "Ara et toca a tu!! Sort!", li etzibo. Quan marxa penso que sort que ja s'ha acabat, aquest últim sprint m'ha esgotat les energies. En aquell moment me n'adono que no hauria estat capaç de fer la bici. La veritat és que també sento alleugeriment perquè crec que ho he fet tant bé com he pogut, i el meu relleu ja està de camí i això em posa molt contenta. Ara toca anar-les a animar! Però abans d'això aprofito per seure al terra una estona i observar a tots els i les competidors/es que estan arribant a la T1 i es canvien per agafar la bicicleta. Què grans... Són herois i heroïnes. Sento admiració. A mi aquestes coses m'emocionen. Estan duent a terme una llarga i dura guerra contra ells mateixos. Són uns valents/es.

No puc perdre gaire temps. He de baixar a la T2 abans que em refredi. Em dirigeixo cap a l'autocar perquè m'hi torni. Jo ja he fet la meva feina. A la T2 em trobo amb la Raquel, la tercera noia del relleu que realitzarà la cursa. Li explico com m'ha anat el tram i l'animo pel que li espera a ella. Aprofito i vaig ràpid a l'hotel per dutxar-me. Quan torno ens col·loquem dins del box per esperar a la nostre ciclista. Quins nervis... Quan arribarà? Ens fixem amb els relleus que arriben... També amb els primers triatletes que van arribant. Quins ritmes!!! Entre triatleta i triatleta apareix una bala amb la seva bicicleta... És ella!!!! Ostres, juraria que és la primera noia de relleus que arriba! Abraçades a l'arribada. Passa el xip a la nostre atleta i surt. Ja hem iniciat l'última etapa. Un cop la ciclista recupera l'aire em confirma el que ja sospitava; "Júlia, si cap noia adelanta a la Raquel anem primeres. Has sortit segona de l'aigua de tots els relleus femenins i jo he passat a la primera noia ciclista. I et juro que cap noia m'ha passat!". Somriures. Hem d'anar a animar a la nostre atleta!

Com que el circuit de córrer està compost de tres voltes, tenim oportunitat d'animar varies vegades a la Raquel, però també a tots els components del nostre club! L'hora i mitja em passa volant, i mai millor dit. Ella gairebé ens enganxa de sorpresa a l'arribada "eiei, que ja arriba!!". La Txell i jo fem un sprint cap a meta i ens unim a ella per fer els últims metres juntes. Creuar la meta d'una manera conjunta és un triomf compartit que m'ompla moltíssim. Cada una s'ha esforçat en el seu tram motivada per les altres, i això ens ha fet més fortes que mai.

Uns minuts més tard ho tenim per escrit: 1es classificades per relleus femenins!!!!!! No podem estar més orgulloses i contentes de la feina feta.



P.D: La cançó que m'ha vingut a la ment no sona gaire heroica però fa molt de temps que m'agrada i té un títol que encaixa bastant. "A Thousand Miles", Vanessa Carlton.

Para hacerme pez empecé por las espinas

Poques vegades arribo a la piscina tenint clar l'entrenament que vull fer. Però hi ha un pensament que sempre es repeteix: Tinc ganes de nadar.

Som diverses les persones que ens presentem a la piscina amb peces ben arrapades marcant la silueta del nostre cos, amb un gorro i ulleres que no afavoreixen a ningú però que ens deixen en l'anonimat. Malgrat no conèixer-nos de res, compartim un espai que resulta molt íntim, i de forma indirecta, ens donem companyia mutuament. Nadem en silenci un al costat de l'altre, creuant-nos sovint i formant petits onatges com a senyal de presència. Actualment nado com a mínim mitja hora. Com a màxim... Bé, fins que els meus dits queden arrugats. Tot i això, considero que el plaer dels primers 25 metres és inigualable. Aquestes primeres braçades sempre són especials, per fi em trobo dins l'aigua, on aconsegueixo que es dissolguin totes les meves preocupacions. La natació és motivadora perquè es millora amb facilitat, però també és desagraïda, perquè la musculatura fàcilment s'oblida de tot l'esforç invertit.

Per nadar bé considero que hi ha dues coses que són primordials: primer de tot, tenir una bona tècnica, i després, coordinar-la bé amb la respiració. La tècnica requereix temps, perquè és un cúmul de molts petits detalls. Però és sorprenent com poc a poc ets conscient que els vas incorporant, i ja et surten de manera autònoma. Durant el transcurs dels meus entrenaments acostumo a fixar-me específicament en diferents parts. Per exemple, un dia focalitzo la meva atenció en com introdueixo les mans dins de l'aigua, i em dedico a buscar la manera en com em sento millor i li trec més profit. Un altre dia em fixo amb la curvatura de l'abdomen, o en cap on dirigeixo la mirada al nadar, o també en treure el mínim possible la boca per respirar... Són moltes coses que requereixen la meva atenció, però al final sempre aconsegueixo trobar l'equilibri en totes elles i ho acabo coordinant tot com vull de forma inconscient.

Hi ha moltes persones que tenen la idea errònia de pensar que com més ràpid moguin els braços més ràpid aniran. ERROR! Jo també ho he hagut de desmentir per creure-m'ho. Tot consisteix en aprofitar el màxim cada braçada. Una vegada em van dir una cosa que sovint ho tinc present: "fes cada braçada com si volguessis tocar l'horitzó". I així ho faig; m'allargo com un xiclet per arribar al punt més distant, i jo tinc una avantatge: presento una bona envergadura, així que li trec profit. La força dels braços i esquena és primordial, i si accentues aquesta força amb una patada ben coordinada encara en treus més profit. Sí, sí... petits detalls.

Fa poc vaig introduir un canvi important en els meus entrenaments que ha marcat un "abans" i un "després". He aprés a fer el famós viratge. Em va costar... Però he estat tossuda i poc a poc he aconseguit fer tots els meus entrenaments girant d'aquesta manera. Us ho recomano a tots/es. En contra del que m'esperava, no em trenca el ritme. Aprofito la inèrcia de la velocitat per fer la volta gairebé sense esforçar-me, i sortir amb impuls és molt més motivador. I al final de tot, resulta que he aconseguit tornat a baixar marca :-)

Però al cap i a la fi, el més important és; què faig per aguantar 2500m d'entrenament sense sentir-me com un peix en una peixera donant voltes al mateix circuit? Hi ha persones que odien nedar a piscina, jo crec que el que els fa falta és no fer repetitius els entrenaments. Hi ha molts tipus d'exercicis i tenim sort de poder tenir material específic. Cal intercalar entrenaments de tècnica amb alguns de resistència i també de velocitat. Una cosa està clara; les sèries formen part del meu estil de vida dins l'aigua.
Sèries de tots tipus; velocitat, sèries crol amb pullboy, aletes, pales, amb estil de braça, esquena, tècniques de remada, de braçada... I m'encanta innovar amb noves propostes! El que intento fer sovint al final de l'entrenament és fer alguna tirada llarga de 20 piscines (500m) o 30 piscines (750m). Una vegada tens marcada la teva velocitat de "crucero" només cal deixar la ment tranquil·la i deixar-se portar. I creu-me; si agafes un bon ritme t'és igual fer 20 piscines que 40.

Per acabar us diré una veritat com un temple: El que més em motiva és quan em trobo algú al carril del costat que nada amb una bona tècnica i a més té un bon ritme. Em "pico" silenciosament i sanament, i intento seguir-lo. És una bona manera de no quedar-me en la zona de confort i forçar-me una mica, i aconsegueix fer els entrenaments una mica més diferents.

Recomanació: Si et crida l'atenció l'aigua, dona-li una oportunitat. No t'avergonyeixis de res i tira't a la piscina, intenta nedar. No tinguis por a l'aigua, que el nostre cos flota i només passa desapercebudament per sobre. Comença per poques piscines i si et motiva deixa't portar. És un dels esports més complerts i val la pena.

P.D: Esto es como el mar, quien conoce alguna esquina? "Acabo de llegar", Fito&Fitipaldis

Quan per mi córrer es torna fàcil

Córrer per mi no és fàcil. És l'activitat que fa més que practico, i he notat un canvi de trajectòria.
Ara està de moda; i tant, no ho negaré. Tothom pot ser un "runner" si s'ho planteja, i només es necessiten un parell de bambes i molta força de voluntat.
Jo vaig començar gaudint del córrer. Per mi era escapar de la rutina, sentir-me activa, preparar-me una cursa popular. En fi, una activitat lúdica que em permetia evadir-me i sentir-me a gust dins el meu propi cos.
El problema real és quan et marques un objectiu. Diga-li problema, diga-li oportunitat. Córrer amb la pressió d'un número fa mal. Saps que vas a contra rellotge. Quan estàs cansat i fas una ullada al temps i veus que vas per sobre el ritme marcat; t'ofens. T'atabales. I saps que pel teu bé no pots anar més ràpid. I tampoc vull ni em ve de gust anar-hi. Quan corro amb aquesta pressió noto que m'ofego. Noto el batec del cor tant fort i ràpid que tinc por que no segueixi el ritme. Noto les meves galtes que cremen. Els meus braços perden tota la força i la meva cara l'expressivitat. Però i la ment? Aquesta és la que et porta a la meta. És l'encarregada de buscar tot lo bo quan tot el que se't planteja aparentment és dolent.
Quan acabo un 10k sempre penso perquè coi ho faig. I sempre coincideixo amb el mateix; és la sensació de creuar la meta. Anhelo sentir que sóc capaç d'arribar al final, res més. És en l'instant d'arriar quan em desfaig. Els meus músculs es destensen, i tot el cos em queda tant relaxat que sembla que floti. Respiro amb força perquè m'entri molt d'aire als pulmons. Sento les endorfines fent el seu efecte. Torno a néixer. He arribat a plorar al arribar a meta. I sempre ploro quan he patit molt.
Me n'adono que si vull arribar al ritme cal entrenament, això està clar. Però el que és més important és començar amb la predisposició d'anar a patir. De passar-ho malament en qualsevol sortida, entrenament, cursa. Això psicològicament és dur. A mi córrer de veritat em costa, i molt. Però no acabo d'entendre què és el que tant m'inquieta que em fa ser tant masoca de tornar-ho a repetir.

Fotografia del meu primer trail realitzat de forma improvitzada aquest cap de setmana

Malgrat que per mi córrer vagi de la mà del patiment, hi ha un moment quan corro que m'enamora. I de fet, m'ha estat enamorant des de que era petita, i potser és per això que no perdo la il·lusió. Aquestes són les sèries de 100m. És tant el que sento que em costa expressar-ho amb paraules. Corro utilitzant totes les meves virtuts, allargo les passes i sempre penso en un guepard. Sento com si a través de la velocitat em dissolgués amb l'aire i desapareixés per uns instants. Perdo la noció del temps i no rebo estímuls de l'exterior, em torno insensible. No penso en res que no formi part de l'instant, així que simplement corro. Ho faig al límit, anant per una fina línia imaginària, buscant l'equilibri per no caure. Només quan creu-ho la línia apaivago gradualment el vol. Tanco els ulls i gaudeixo del moment; sento que floto, que el meu cos va sol. Llavors poc a poc connecto amb el què m'envolta. Torno a ser jo, torno a escoltar el murmull de les pistes. Quin viatge tant bonic. Efímer però especial. Em porto al límit, però no pateixo perquè sé que és curt. Exploto tot el meu potencial perquè vull i m'encanta. Corro per alliberar-me i per sentir-me lliure. Només és en aquest moment quan per mi córrer es torna fàcil.

P.D: "Clocks", Coldplay

Si vols, pots.

Anem rodant amb tranquil·litat cap a la Barceloneta. Dia 19 de juliol, primera vegada que participaria a la famosa Triatló de la Vila. Em quedat a les 7:00h amb l'equip per entrar a boxes. No em sento gens nerviosa, probablement serà l'última triatló que faci aquesta temporada, així que vull que em quedi un bon gust de boca per la següent.

Deixem les coses a boxes, ho deixo tot com si fos un ritual. Seguidament ens dirigim a la platja. Som uns 15 participants del club, em fa il·lusió compartir amb ells aquests moments després de tants entrenaments junts. Entrem a mar i fem alguns llargs per escalfar. Ens desitgem sort, ja surt la primera onada, i seguidament ens toca a les noies!

Som tres de l'equip, i juntes decidim la tàctica; Ens posarem el més a la dreta possible per estar ben orientades cap a la boia, i a la segona o tercera fila, ja que a les tres se'ns dóna força bé la natació. Ens donem ànims, alguna abraçada... Falten 5 minuts. De cop, tots aquells nervis que no havia tingut abans m'apareixen ara. No ho tinc clar això de sortir tant a la dreta, sembla que totes les noies estan tenint la mateixa idea. "Ei noies, voleu dir? Ens estem acumulant...". Em responen que sí, que al principi anirem una mica atabalades però trobarem el nostre lloc aviat. Que si ens posem més enrere o més a l'esquerre després no podrem anar a bon ritme. Bé, potser tenen raó. Ja em vaig mentalitzant de que hauré de ser ràpida els primers metres i lluitar per una bona posició.

Un home borratxo que estava per la platja se'ns cola a la línia de sortida demanant poder participar amb nosaltres, l'han de treure fora i aquest fet em distreu una mica. Ja falta poc, ens anuncien que falten 10 segons. Veig les noies de la primera fila que es col·loquen per sortir disparades, treient dissimuladament les urpes. Es fa un silenci, i PIIIIIIP! Surto corrents cap a l'aigua i intento tirar-me de cap el més lluny possible, començo a fer braçades i no puc, tinc una fila de noies davant meu creant un tap. "No passa res, Júlia. Ha d'haber un forat". El trobo, i lluito per escapolir-me per allà, nedo més ràpid però incapaç de poder posar el cap dins l'aigua, perquè necessito anar trobant els forats. Cada una pren el seu itinerari i anem xocant unes amb les altres. Em neden per sobre, rebo colzades, em donen patades. Fora de l'aigua només veig i sento esquitxades."On m'he fotut? Aquí no es pot nadar!!!!" De cop identifico a una de les companyes "Ostiaaaaa!!!!! Però quin horror!!!!!!". Ella està igual que jo, ens riem de la situació. Com ens agrada el drama. "Júlia, vine cap aquí que tenim un forat", m'anuncia. Ens posem a nadar juntes, per fi! Avancem posicions, tot i que tinc el ritme de la respiració totalment trencat, amb la sensació que m'ofego a cada braçada. M'estic agoviant, quan la natació és el tram que més gaudeixo. Però de cop decideixo no queixar-me més. Jo mateixa no m'ho permeto. Una sortida kaotica no justifica que no em pugui relaxar. Escullo oblidar-me d'aquell inici i començar la triató en aquell punt. Ara és el moment, ara està passant, ara és quan et toca treure el millor de tu. Concentra't; Només pouts anar cap endavant. Em poso optimista i m'animo "Com si estiguessis en un entrenament, Júlia. Nada llarg, busca les sensacions, oblida't de les del costat". Localitzo la boia i traço imaginàriament la línia que voldré seguir. Ja em sento bé dins l'aigua, he recuperat les bones sensacions, això ja m'agrada més. De sobte m'apareix una noia nadant a la meva dreta que porta un ritme similar al meu i m'enganxo. Tinc ganes de forçar-me una mica, i puc. No la deixaré escapar. Arribem juntes al final dels 750m. Surto i sento que m'animen familiars i amics. Els dedico un somriure. A per la bici!

                                     

Arribo a boxes i visualitzo moltes bicicletes a les dues files de noies. Bona senyal, això vol dir que surto de les primeres. He perdut molt de temps durant els primers metres de la competició però finalment sembla que he sortit prou bé. Agafo la bicicleta amb moltes ganes perquè sé que és un circuit pla i es permet fer drafting. Començo amb un ritme molt més fort del que tenia previst, però es que m'ho demanen les cames, el cor, i tot el cos en si. Atrapo a un grupet de quatre i tiro alguns km amb ells però després em despenjo. Això no em desanima, perquè igualment considero que porto un bon ritme. Avanço alguns participants, i quan m'avancen intento enganxar-m'hi. Tinc la sensació que estic volant amb la bicicleta. Feia dues setmanes que no havia pogut agafar la Candice i estàvem rodant tot el que ens havia quedat pendent. Quan falten 3k per arribar em prenc el gel que em va recomanar l'entrenador. I cap al tram de córrer!

És en aquest punt quan la triatló de veritat comença per mi. Aquí apareix el patiment, la superació, el control mental. Aquests últims mesos m'ha costat ser constant amb els meus entrenaments de córrer. I la calor no ajuda gens a agafar-ho amb ganes. Però us he de confessar que no tenia gens de por. Em vaig calçar les bambes amb ganes. Havia d'estar tranquil·la. Havia fet les primeres dues disciplines súper bé, no volia enfonsar-me per l'última part sense ni tan sols haver-la començat! Ja patiria si havia de patir. De moment encara estava anestesiada de la bici, així que havia d'aprofitar l'efecte.

                                                    

En contra el meu pronòstic, estava corrent còmode. Tenia noies davant que tenien un ritme similar al meu. Anava repassant mentalment la tècnica de córrer que m'han estat ensenyant durant tots aquests mesos. Aixeca les cames i estira-les bé, utilitza els braços, esquena recte, no tanquis mans, mirada endavant... Paral·lelament, no podia parar d'agrair als núvols d'haver sortit aquell matí. De cop passo per sota una dutxa d'aigua freda que han preparat els de l'organització. Decideixo forçar una mica el ritme, només el que el cos em permeti. Alguns dels nois de l'onada posterior a la meva comencen a passar-me. Quins ritmes!!! També em creuo amb companys/es de l'equip. Me n'adono que només falta 1k per acabar, com ho estic gaudint!!! Ja visualitzo l'arc d'arribada, els meus peus ja tenen contacte amb la lona verda, una catifa que anuncia l'última recta. Està ple de persones esperant a veure els seus familiars i amics, i mentrestant animen als altres participants. Se'm posa la pell de gallina. Llavors passa una cosa extraordinària. Una dona se'm posa al costat amb intenció d'avançar-me. I jo forço una mica el ritme. Ella no es deixa vèncer tant ràpid i el torna a forçar. I ja m'ha picat. Començo a esprintar, no m'avançarà a la meva arribada. Noto el seu esbufeg al meu clatell, trepitjant-me els talons. No vull que m'avanci, aguanta Júlia!! Arribo un segon davant seu a meta, amb el cor que em surt per la boca. Em paro, em concentro en respirar i alleujar el ritme de la meva respiració. El cos em bull, em cremen els músculs. Quina arribada a meta tant impressionant. Busco la dona, que està igual que jo, i li dic el que penso: "Enhorabona! M'has fet patir! Bona arribada a meta, molt ben lluitat campiona". Em somriu i ens donem una breu abraçada. Em posen una medalla al coll i em somriuen "Molt ben lluitat". Gràcies, gràcies, gràcies. Estic agraïda.

Ens unim amb els components del club. Tothom està molt content per la cursa. Intercanviem animadament les nostres jugades, les nostres guerrilles, en com em pogut superar allò que no teniem del cert si podríem. Anem a un bar i demanem alguna cosa per menjar. Menjo un entrepà, fruita, un troç de xocolata. Reposo tot allò que he perdut.

                                   

Surten els resultats, i no puc estar més orgullosa de mi mateixa. 1:18:53 en total, baixant 12 minuts el temps del meu últim triatló. Una millora espectacular. Segur que també hi juga un paper molt important les condicions meteorològiques del dia i el tipus de circuit. I com ja m'esperava, no era només una sensació subjectiva; vaig volar a la bicicleta, fent un parcial de 33 minuts els 20k.
Miro la classificació, 5ª de la meva categoria de 20!! I ni més ni menys que la 35ª a la general entre 173 dones.

D'aquesta competició extrec una lliçó molt bona que espero aplicar en totes les meves futures curses. El cos arriba on la ment vol. Ja sé que sona molt tòpic, però ho vaig poder comprovar. Uns dies abans de la Vila si m'haguessin dit que faria aquest temps no m'ho hagués cregut. Però vaig sortir a fer-ho el millor possible, i ho vaig fer. Tant bé que em vaig superar a mi mateixa sense ni tan sols haver-m'ho plantejat. Perquè tenia ganes de lluitar, em veia amb forces de fer una braçada més llarga, una padalejada més forta, una gambada més lluny. Estava positiva i vaig sortir guanyant.

Gràcies per tothom que m'ha recolzat, us duc amb mi en totes les meves competicions.

P.D: La cançó d'avui; "The Magician", de Sunlight feat years and years

II Aquatló Fòrum

Aquest dissabte disputava al II Aquatló del Fòrum, i sincerament, no em veia gaire preparada per seguir el ritme que m’havia marcat. Havia tingut dues setmanes duretes i no havia pogut complir tots els entrenaments. És per això que divendres me'n anava a dormir sense gens de nervis abans de la cursa; Aniria a fer-ho el millor possible, sense preocupar-me pel temps ni res per l'estil. Seria com fer un entrenament amb companyia. Tenia com a únics objectius acabar-la i gaudir-la tant com pogués.

Dissabte al matí agafàvem el metro encara amb lleganyes als ulls. Ho he de reconèixer; em feia una mica de mandra. Arribem al Fòrum, recollim dorsals, escalfem una mica, i aviat ja estàvem sota la sortida esperant pel compte enrere. "Tres, dos, un, SOM-HI!".

Primer km sentint-me bé, amb cert nerviosisme per haver començat, em distrec mirant com corre la gent. Anava fent la meva cursa tranquil·lament, portant un ritme acceptable que em permetés seguir. Així mateix, aquesta sensació de control va desaparèixer radicalment a partir del km 2. Creia que fer 4km corrents seria una tonteria, què equivocada que estava. Feia temps que no patia tant. QUINA CALOR! Ni una ombra decent en tot el trajecte. Pujades, baixades... Portava les bambes sense mitjons i ja notava els peus plens de suor. Em bullia la pell, el cor em bombejava amb força i respirava acompassadament. M'estava descontrolant per moments. "Baixa el ritme Júlia, que t’ofegaràs abans d'arribar a l'aigua". Només pensava amb la sensació de tirar-me a mar. Anhelava arriba-hi, se m'estava fent interminable. "A quin km estem?!" pregunto a un de l'organització. Em mira estupefacte; no en té ni idea. "Falta un per arribar a la transició!" em contesta un competidor. "Gràcies". Merda, penso. Això és horrible. I els avituallaments? Necessitava beure aigua. Tenia la boca tant seca que no empassava ni saliva.

Arribo a la transició i em desempallego de les bambes amb facilitat, ja en tenia ganes. Em tranquil·litzo a mi mateixa; Ja sento les onades, ja puc olorar la mar salada. Em llanço de cap a l’aigua. Quin contrast, què freda!!! Però quin gust que sento. Arribo a la primera boia una mica descoordinada. Anava amb el pols accelerat i necessitava alguns metres per ajudar a baixar-lo. Hi ha una mica d'onatge i empasso una mica d'aigua... Ecs. A partir de la segona boia tot canvia, em sento a gust nedant. Prenc el control de la situació, començo a gaudir de la cursa. És per això que m’atreveixo a pujar el ritme. Passo alguns participants. “Això és la glòria”, penso. Un total de 1000m que rebo com una recompensa pel patiment. Canvio el xip, ara sembla que ja estic més positiva. Surto de l'aigua amb molta mandra de córrer. Però vinga, només són 2 km, l'sprint final.

Em calço les bambes, em poso les ulleres, el dorsal, i canvio el xip. L'avituallament m'espera a la cantonada. Aigua calenta, de conya, què poc em ve de gust. Veig davant meu una pujada infernal, i això és un trencacames que no em motiva gens. Però apreto dents i tiro endavant. Llavors és quan començo a notar molta fricció al peu. La vaig cagar, m'hauria d'haver posat mitjons. No havia entrenat prou per anar sense. Però ja em falta poc per arribar a meta, i aguanto el mal dels peus. Ja visualitzo l'arribada, m'estan esperant. Quina il·lusió veure que estic a punt d'aconseguir-ho. I sí! Arribo a meta una altre vegada. Ho he tornat a fer. Em deixo caure als braços de qui m’espera, encara amb el cor accelerat i la respiració forçada, encara tremolo per l’esforç, però em sento segura en uns braços.

El primer que faig és beure 1L d'aigua seguit. Estava completament deshidratada. El segon que faig és descalçar-me. I efectivament, ampolles de diverses mesures en la majoria dels dits del peu. Inclús una rebentada al dit gros, la que em feia més mal. Sort que he portat xancletes i puc deixar els peus a l’aire.

Mirem classificacions, no està gens malament! Segona posició en la categoria SUB 23 (7 noies en total), i posició 16 en l’Absoluta Femenina (de 49 dones). Prou bé pel que havia entrenat. Estic contenta. Me'n vaig amb un somriure a la cara i els peus ple d'ampolles de record.

P.D: Per avui la cançó de "Cheerleader" d'OMI. https://www.youtube.com/watch?v=jGflUbPQfW8

Sóc triatleta

Portava setmanes esperant aquest dia. La idea de debutar en una triatló m'ha fet passar nervis fins al final. Vaig escollir una triatló que fos relativament petita, una on hi participessin poques persones i la pogués fer amb tranquil·litat. El preu era econòmic, i el lloc molt maco. A Empuriabrava, Costa Brava. Triatló Empuriabrava

En Xavi i jo vam carregar bicicletes i motxilles al cotxe. Ben d'hora per la tarda ja estàvem de camí a Empuriabrava, on ens esperaven en Xavi C i Ivan. Vam anar a recollir els dorsals, a fer el reconeixement del circuit, i cercar boxes. Necessitàvem visualitzar-ho tot. Com que ens va sobrar temps vam aprofitar per posar-nos el banyador i anar a mar. La temperatura de l'aigua prou acceptable, permetent anar l'endemà sense neoprè. La profunditat no era gaire pronunciada (hauriem de córrer per tirar-nos a l'aigua al començar). Tot i això no vam poder nadar, que és el que més ens interessava, ja que la mar estava remoguda i hi havia moltes onades. Jo només esperava que demà no ens trobéssim amb un panorama similar, i que ni se li acudís bufar el vent de tramuntana. Tot i que el pronòstic del temps pel diumenge semblava ser acceptable; temperatura de 20ºC, núvol, vent a 11km/h, sense pluja pel matí.

A les 20:00h assistiem al Brieffing on ens van explicar algunes especificacions de la carrera. El circuit a mar i seguiment de boies, la prohibició de realitzar "drafting" (anar a roda), els punts d'avituallament, el circuit en contra rellotge al córrer... Jo tenia el meu esquema mental amb el circuit i tot el material que necessitava i l'anava repassant cada dos per tres. Una cosa que em va sorprendre és el nivell que vaig veure a la xerrada. Ens van dir que l'assistència havia estat molt superior a la que s'esperava per aquest any.

Abans d'anar a dormir, ho vaig deixar tot preparat. Quina escampada de material! Tritraje, top, ulleres natació, gorra natació, etiquetes amb dorsal, dorsal i portadorsal, sabates ciclisme, bicicleta, bidó, mitjons, ulleres, casc, gels, aigua, bambes córrer, tovalloleta, xancletes... Quins nervis!!! Aquella nit vaig dormir bé fins que em vaig llevar a les quatre del dematí. Des d'aquell moment em va ser impossible somiar de nou i no feia més que pensar amb la triatló.

A les 6:00h ens sonava el despertador. Esmorzar, preparar material, parlar una mica de la carrera, i cap a la cursa! A les 8:00h preparàvem el material a boxes. Els nervis els notava a flor de pell. A les 9:00h donava sort als dos Xavis en el seu inici a la triatló olímpica. En aquest mateix moment també van arribar els meus pares amb uns amics; venien tots a veure el meu debut, quina il·lusió!! Em tiro a mar a fer algun llarg per escalfar.

A les 9:40h desitjo sort a l'Ivan i em col·loco en el meu punt de sortida. En cinc minuts em toca a mi. Miro les cares dels que estan al meu costat. Veig nervis i il·lusió en les seves mirades. Tot se'm remou per dins, que comenci el compte enrere d'una vegada sisplau. Visualitzo els primers moviments que faré. Tranquil·la, respira, si ho faràs bé. Ja ens anuncien el compte enrere i em preparo a fer l'sprint. No em dona temps a pensar gaire, perquè ja em trobo llençant-me com una fletxa cap a la mar. Tinc molta adrenalina corrents per la meva sang; Ja ha començat.

Els primers metres només veig bombolles davant meu i xoco amb braços i cames. No vull estresar-me i lluito per fer-me lloc a mar. Busco algun espai més tranquil que em permeti anar al meu ritme. Em donen algun que altre cop, m'agafen cames en una ocasió, però això ja sabia que passaria. En general la natació molt bé, vaig poder controlar el caos aviat, no vaig tenir cap incidència i us juro que se'm va fer curta. 750m ben bons amb un temps de 13' i poc. Arribo a la sorra i surto tant ràpid com puc, mig marejada, però sento de fons "vinga Júlia!!! Molt bé!!!" i m'animo moltíssim i em surt un somriure de la cara. No em puc entretenir gaire, he d'anar ràpid cap a la transició.

Em sento molt estranya en el moment de pujar a la bicicleta. Mai havia practicat aquest canvi. Encara anava xopa de l'aigua i tenia el cap mig enterbolit. Pedaleja, pedaleja, agafa ritme i aguanta. Ja no estàs nedant. Se'm va passar ràpid quan em vaig trobar pedalejant amb tothom. Em passaven uns bixarracos amb cabres i flipava. Em vaig indignar en veure algun grupet pioner fent drafting, però jo anava a lo meu. Vaig tenir un error molt greu, típic de novata que encara no sap com van les coses. Jo tenia molt clar que havia de fer dues voltes, i en el moment que havia d'iniciar la segona un home de l'organització em va indicar per una altre direcció. Em va estranyar però li vaig fer cas, i en un tancar i obrir d'ulls em vaig trobar liada anant de camí a boxes. Per megafonia sentia "tenim la primera noia de l'olímpica arribant a boxes". Jo morta de la vergonya no sabia ni per on sortir d'allà. El públic em va animar i ho vaig agrair, però em va agafar una cabrejada impressionant amb mi mateixa. Era surrealista. Vaig fer la segona volta maleïnt-ho tot i amb por de que em desqualifiquessin. Més tard vaig saber que no vaig ser la única en cometre l'error i això em va tranquil·litzar. Però és la típica anècdota que recordaré sempre.



Vaig deixar la bici tant ràpid com vaig poder i em vaig calçar les bambes. Sóc conscient que aquesta és la transició més complicada, i per això l'havia practicat varies vegades durant les últimes setmanes. Tenia la musculatura tensionada de la bici i acostumada a una cadència ràpida. Fins el primer km no vaig poder començar a córrer amb un ritme acceptable i en el qual em sentís còmode. Però en aquest moment és quan va sorgir un inconvenient que fins llavors havia passat per alt; la calor. M'agobiava bastant, i per tant intentava no pensar-hi gaire. M'animava amb la idea de que estava en la última disciplina, i que estava fent prou bé el meu primer triatló. Però notava tota la solana en cada centímetre de la meva pell, veia a tothom a la platja tranquil·lament i em descoratjava. "Ritme constant Júlia, ritme constant, ves fent". A l'avituallament vaig agafar dues ampolles d'aigua. La primera me la vaig llençar tota per sobre i amb l'altre em vaig dedicar a treure'm la sal de la cara i refrescar boca. Després d'allò em vaig sentir renovada i és quan vaig poder augmentar el ritme avançant alguns participants. Última recta final, ja veia la meta. Quina il·lusió, estava arribant. I sí, allà estava, veient els meus pares i amics a meta cridant-me. Vaig arribar molt contenta i satisfeta de la feina feta. Sí, he vençut la meva pròpia batalla. A més, havia aconseguit el meu objectiu personal: passar-ho de conya en el meu primer triatló.

Al final un temps de 1:30:09. Més que contenta sabent que és el meu primer triatló, i al final no em van desqualificar cosa que els hi vaig agrair moltíssim. Al veure els resultats em vaig adonar que la noia que va quedar 3ª en la categoria de SUB30 Femení només m'havia tret dos minuts!. Si no m'hagués passat lo de la bicicleta segurament hauria pogut rascar alguns minuts i ves a saber, potser hauria fet pòdium i tot. Això ja hagués estat massa!! M'emporto un bon record de la primera triatló, i els errors em serveixen per aprendre de cara la pròxima. A seguir millorant, i el meu principal objectiu per ara: Entrenar transicions!

Els millors dels millors

P.D: Faul & Wad Ad vs Pnau "Changes" https://www.youtube.com/watch?v=Cj25UpcBDt0

Devorant km a la carretera

Fa una setmana vaig circular per la Nacional II per primera vegada. M'havien parlat tant d'aquesta carretera que tenia moltes ganes d'estrenar-m'hi. Estava una mica espantada; creia que seria un caos de cotxes i de nervis. Em preocupava la possibilitat de poder sentir por a la carretera. I si els cotxes no respectaven l'espai que correspon? Son diverses les vegades que he escoltat historietes de cotxes passant embalats massa a prop dels ciclistes. A vegades sembla que el nostre temps ens importi més que la vida dels altres que estan a la carretera.
En contra del que esperava, vaig sentir-me còmode rodant per l'asfalt. Vaig agrair no trobar-me amb cap problema, així vaig poder agafar confiança. La meva primera ruta va ser de Caldetes a Pineda i tornar, 40 km ben agraïts compartits amb Xavi i la seva bicicleta.

Fins en aquell moment tenia la idea de que 40km em suposaven un esforç considerable. Però me n'he adonat que no és així. En puc fer més, molts més. El primer dia que vaig sortir per la Nacional II vaig descobrir una cosa molt important: El que realment cansa de veritat és rodar per Barcelona. És a dir, molta gent i diversos semàfors; Frena, treu les cales, torna a arrencar, posa les cales, seu altre vegada, disminueix velocitat que creua un cotxe, compte que aquest vianant no ha respectat el semàfor... Ufffff! Això cansa més que qualsevol pujada de la muerte. En definitiva, anar amb bicicleta per la carretera és precisament això; anar per una carretera de veritat, llarga, sense interrupcions. Asfalt, asfalt i més asfalt. Una vegada estàs en aquesta situació només ets tu i la bici compartint l'esforç amb qui t'acompanya. Evidentment també estan els altres cotxes, però amb tota sinceritat; jo he sentit més perill circulant per Barcelona.

Una de les coses que més m'agrada d'anar per la Nacional II és la multitud de ciclistes que hi ha. No estàs sola gairebé en cap moment!! Et creues amb molts i el millor és la salutació que s'intercanvia: "bon dia", "ànims!!", "vinga, que vas molt bé", "que vagi bé la ruta!". A mi m'arranquen un somriure.

Quan porten un ritme que m'agrada aprofito i m'uneixo al pelotón. Et paren el vent, vas a roda, i marquen ritme. També m'he trobat amb la situació que se m'enganxin. La primera vaig notar el ciclista tant a prop que em pensava que em volia avançar, i al cap d'uns segons en veure que no donava al pas ja vaig veure que li agradava el meu ritme. Era com portar una prolongació de mi, una ombra en 3D que respirava al meu clatell.

He repetit ruta a la nacional II, i aquest cap de setmana sortint des de Barcelona. Fa dos dies vaig fer una quilometrada tant llarga que quan estava entrant a Barcelona per Poblenou vaig tenir una a baixada important. Vaig anar rosant la línia de la "pájara" fins arribar al meu barri i fer parada directe en un bar, demanar una coca-cola i un entrepà de tonyina. El millor entrepà que he pres en tota la meva vida! Hagués repetit aquell procés unes quantes vegades, si no fos que sabia que ja era l'hora de dinar. 90km van ser el causant de tot. Des de Barcelona fins al final de Canet de Mar i tornar.

Coses que he de millorar per ara:

- Portar un altre bidó a la bicicleta amb aigua (i si és alguna beguda isotònica millor). Ja que durant la ruta vaig haver de parar dues vegades a reposar líquid.

- Portar varies barretes energètiques. Amb una sola no n'hi ha prou! I menys si tens planejat circular més d'una hora. Jo vaig estar tres hores i mitja pedalejant, així que una barreta queda molt mal repartida. Com a mínim n'hauria d'haver pres 3 o 4.

- Portar crema solar 50 i anar-me'n posant. M'havia empastifat abans de sortir de casa, però és insuficient. Les marques que m'han quedat a les cames són importants. Mitja cama blanca i l'altre moreneta.

P.D: I la cançó d'avui, Milky Chance "Stolen Dance", on diu "I want you by my side. So that I never feel alone again". De moment, no vull rodar sola :-)

Candice

El triatló està compost de tres disciplines. La natació fluida, el córrer constant, i el ciclisme resistent.

El ciclisme és un món que encara he de descobrir. La bicicleta em té molt intrigada. No sé del cert com em desenvoluparé, i per tant estic aprenent aquesta activitat amb delicadesa.

Des de fa poc que tinc una scott speedster 20. És la nineta dels meus ulls. L'he fet tant meva que fins i tot li he posat nom; Candice. És joveneta, inquieta, energètica, competitiva, i li encanta que la tregui a passejar. Com que no tinc lloc a casa de moment està dormint a la meva habitació. Així que és la primera que em diu bon dia i la última que em desitja la bona nit.

Fa un mes que la tinc i si no recordo malament hem fet una o dues sortides cada setmana, la majoria hem rodat acompanyades. Em considero una "novatilla" i anar sola per la carretera encara em fa respecte (i espero que no me'n deixi de fer mai!). A més, trobo que una de les coses maques del ciclisme és compartir el camí. Quina gràcia té matar-se a fer un munt de quilòmetres per la carretera, passant calor sota el sol, lluitant contra el vent, llevant-se d'hora per no coincidir amb el tràfic...si és en solitari? Quina imatge més trista. Potser m'arriba el dia que em toqui fer-ho, i ho veuré tot d'una altre manera, però ara per ara penso que ja que surto, millor si comparteixo aquesta guerra amb altres ciclistes. A més, crec que anar darrera algú i que t'animi és un luxe que ara mateix gaudeixo. Cada dia que surto és un repte, i m'encanta assolir-lo. És cert que el triatló és un esport individual. Competeixes tu contra la teva resistència i força mental. I ja que de força mental no en tinc gaire, millor si em distrec i no hi penso. Que saber que tots hem d'arribar en un mateix punt no és el mateix que arribar-hi tot sol. Crec que no val la pena prendre's el patiment tant seriosament.

El ciclisme és dur, mai he dit que no ho fos, i més si et trobes davant qualsevol "cuesta de la muerte". Vas encarcarat, fent molta força amb les cames, pedalejant amb una elevada cadència per oxigenar els músculs...És sacrificat, ho noto, però no sé què és allò que m'agrada tant. Deu ser la velocitat, l'adrenalina, la sensació de que formo part d'un engranatge, i que en gran mesura tot depèn de mi.

Ja sé que la Candice anhela l'asfalt, des del primer dia que la vaig veure. Som un duo dinàmic i compartim el mateix patiment. Jo l'escolto quan canvio de pinyó, amb el moviment de la cadena, amb el fregament de la pastilla quan freno, quan agafo una corba. És aquesta la nostra manera de comunicar-nos.

Hi ha tants músculs implicats en el ciclisme que m'han sortit agulletes en llocs que ni coneixia

De moment encara no he fet grans sortides, perquè per mi fer 40km ja em suposa un esforç, tot i que per la Candice no signifiqui res. Encara que ganes no me'n falten, i per això sé que arribaran. Però ara, no vull haver de mentalitzar-me en que sóc capaç de fer 80km si després a partir del 50 no faig més que desitjar en morir, metafòricament.

Per últim, us deixaré amb una reflexió meva que sovint tinc present quan vaig amb bicicleta:

"M'agrada el concepte de bicicleta. Requereix únicament de la teva força física per moure's, un moviment cíclic que es retroalimenta per anar en únic sentit, sempre cap endavant, sigui quin sigui el camí. Si vols tirar enrere hauràs de frenar o ja serà massa tard. La bicicleta forma part de tu, en controles el moviment, i ella fidelment sempre et durà on tu la dirigeixis."

P.D: I la cançó no podia ser una altre; Blaumut, "Bicicletes" https://www.youtube.com/watch?v=2Dv4bBSQ_7A

L'aigua m'ha estat guardant un secret

Miro el mar. Li tinc respecte i a la vegada m'atrau. Em col•loco bé les ulleres i no m'ho penso dues vegades; em tiro de cap a l'aigua. Això és el que he escollit i m'agrada. El primer contacte sempre em resulta fred i arrogant. Necessito adaptar-me a la seva grandesa. Però sempre passa igual, després de la primera braçada ja en formo part, així que em camuflo en la seva immensitat.

Floto, o més ben dit llisco, per damunt les partícules que m'acaricien la pell. El meu cos ja es mou fent crol de forma natural. El braç, que s'estén endavant per anar ben lluny, a atènyer el punt més distant. El cap, que busca i expulsa l'aire en un cicle controlat i constant, creant un gargoteig dins l'aigua que ja em resulta familiar. Els peus, que fan la funció de la cua d'un tauró, seguits d'unes cames àgils, que es mouen amb fermesa, com tisores tallant l'aigua.

Tot i que em fixo molt amb el moviment de les extremitats amb el que realment nedo és amb el pit, amb la sensació, la valentia. Per a mi això és més important que res. Quan sento que nedo bé puc notar el meu cor bombejant amb força. Sento com esclata d'energia i la sang arriba calenta a totes les parts. Tinc la vida sencera corrent entre les meves venes. Sóc un ésser viu, sóc exactament en el lloc on he d'estar. Quan arribo en aquest punt tant reconfortant tinc una sensació molt gran de coherència i de plenitud, des del múscul més potent que és el cor fins les puntes dels dits. I només em centro en això quan nedo. Res més passa per dins del meu cap. Aquest és el meu moment. L'aigua m'ha estat guardant aquest secret durant molt de temps. Ja no tinc por de nedar més lluny, de nedar més ràpid, d'endinsar-me en la immensitat del mar. M'he deixat anar i em sento com un peixet que està aprenent i que vol créixer. El millor de tot és que ho estic fent, així que cada vegada em sento més segura, més hàbil, més veloç i més resistent.

Estiu 2014. Començant a ser un peix.

P.D: Nedo onada darrera onada...I la cançó que tinc al cap ara mateix és "Waves" de Mr.Probz.

https://www.youtube.com/watch?v=pUjE9H8QlA4

Com vaig decidir que volia fer una triatló

Jo no em vaig llevar un dia i vaig decidir que volia ser triatleta. Tampoc m'he posat com a meta una triatló i he entrenat cos i ànima per poder dir "ho he fet". La veritat és que aquesta idea ha anat prenent forma poc a poc. Sempre m'han agradat els esports, i per tant, sempre hi he dedicat temps.

Des de fa més de dos anys que sóc una "runner". Vaig començar a fer sortides amb una amiga de la universitat. Per mi és i sempre serà la meva companya de patiment. Amb ella vaig fer la bogeria de participar a la meva primera mitja marató de Barcelona, després d'haver entrenat només dos mesos, i on gairebé acabo mig ofegada. Vaig arribar plorant a meta abraçada a ella perquè no em podia creure el que acabava de fer. És veritat que teníem fons i entrenàvem tres vegades cada setmana 10k, però vaig fer per primera vegada 21k seguits aquell dia. Recordo que durant aquells mesos vaig llegir el llibre de Haruki Murakami, "De què parlo quan parlo de córrer", i des del km disset només pensava en ell, en la seva constància, i en la frase "Pain is inevitable. Suffering is optional" que la repetia mentalment com un mantra. Malgrat que vaig patir de valent des del km 17 fins el final, tenia una clara imatge gravada en el meu cap que m'obsessionava; Arribar a meta amb la meva amiga. I ho vaig fer, i de fet encara ara recordo aquella sensació de glòria que m'inspira en moments difícils.

Després d'aquell dia han passat moltes coses pel mig, però l'esport sempre ha estat present. Amb la meva amiga encara quedem de tant en tant i fem alguna sortida per Montjuïc o la Barceloneta. Però dins la meva vida ara hi ha dos disciplines més; la natació, i el ciclisme.

Tot va començar el dia que vaig decidir que m'apuntaria en un gimnàs. Lo típic que tens una amiga que et passa entrades gratis, i t'animes a anar-hi per provar alguna activitat com spinning, bodypump, pilates... Lo meu va anar una mica diferent. Recordo que vaig entrar al gimnàs i el primer que em va cridar l'atenció va ser la piscina. La instal·lació és gran, de color blau turquesa, climatitzada, i em van venir unes ganes boges de tirar-m'hi de cap. Així que la segona vegada que vaig anar al gimnàs ja portava dins la bossa un banyador, un gorro, unes ulleres i unes xancletes. Jo havia nedat a l'institut, però d'això ja feia uns anys. Així que abans que passar vergonya, em vaig apuntar a una sessió dirigida a les vuit del dematí. Recordo acabar la mitja hora de classe i tenir la sensació que només havia nedat cinc minuts. M'ho havia passat genial! Per sorpresa meva, la monitora em va dir que tenia una base molt bona, que es veia que tenia facilitat per aprendre els moviments, i que només havia de canviar un parell de coses i que milloraria ràpid. Vaig sortir tant motivada aquell dia que vaig tornar a una altre classe, i ja no em feia cosa anar a nadar jo sola. La natació m'encanta, molt. I de fet, després de més d'un any nadant encara em tiro a la piscina amb la mateixa il·lusió del primer dia.

Una de les coses bones que té el gimnàs és que et permet conèixer moltes persones que comparteixen la mateixa afició que la teva. A la piscina he conegut gent molt maca que m'ha donat lliçons de tècnica, que m'han ensenyat exercicis amb material com el pullboy, aletes, pales, tauletes... Persones que m'han motivat a fer sèries a ritmes exigents, a compartir amb mi moltes piscines, que m'han parlat de travesses a mar, llacs, d'aquatlons, i de com no, del món del triatló.

Jo ja sabia que era el triatló. De fet recordo perfectament les Olimpíades de Sídney, estava asseguda al sofà amb la meva família, mirant la competició de triatló femenina per la TV. Era al·lucinant, i de la meva boca es va escapar un "uau!! jo de gran vull fer això!". El meu pare encara m'ho recorda.

Aquell mateix estiu, després de mig any d'haber començat a nadar, vaig participar en el meu primer aquatló a la Vila de Blanes (400m nadant a mar obert, 4km corrent, 400m nadant). Va ser una experiència molt maca, em va fer gaudir com una nena petita, tot i que en el tram de córrer el patiment va estar present. Com que m'havia centrat tant amb la natació, havia deixat l'altre disciplina una mica de banda. Però la vaig acabar molt bé i amb un somriure a la cara.

Un cop passada aquella experiència, en el gimnàs m'animàven perquè m'apuntés en un equip que s'estava formant, dirigit a tots els nivells tant de córrer, nedar i triatló. No tenia res a perdre, i després de tres entrenaments ja m'havia enganxat. Entrenava el que m'agrada de forma específica, i el millor és que estava dins un grup, on he conegut gent magnífica. Els entrenaments estan personalitzats en el nivell de cadascú, dirigits a la tècnica i no només al volum de càrrega. Entrar en aquest equip m'ha permès aprendre encara molt més, i introduir-me de cap en el món del triatló. Durant aquests mesos d'hivern m'han enredat a participar en varies curses d'atletisme com la Cursa de la Mercè, Jean Bouin, 10k Sants, 10k Vilafranca, la mítica Behobia...

La raó per la qual començo aquest blog ara és perquè tinc ganes de poder relatar les meves peripècies en el món esportiu. També, perquè em fa especial il·lusió compartir de manera escrita el món del triatló que tot just estic a punt d'iniciar. El dia 14 de juny participaré en la primera competició, que porto diversos mesos preparant-me amb molt de carinyo. Em moro de ganes de que arribi aquesta data, i tant de bo sigui la primera triatló de moltes.

Júlia nedadora

Júlia ciclista

Júlia corredora

P.D: Cançó que sona sovint al meu Ipod de camí al gimnàs: "Love Alight" de Crystal Fighters.

https://www.youtube.com/watch?v=SdiZqOD05L4