Quan per mi córrer es torna fàcil

Córrer per mi no és fàcil. És l'activitat que fa més que practico, i he notat un canvi de trajectòria.
Ara està de moda; i tant, no ho negaré. Tothom pot ser un "runner" si s'ho planteja, i només es necessiten un parell de bambes i molta força de voluntat.
Jo vaig començar gaudint del córrer. Per mi era escapar de la rutina, sentir-me activa, preparar-me una cursa popular. En fi, una activitat lúdica que em permetia evadir-me i sentir-me a gust dins el meu propi cos.
El problema real és quan et marques un objectiu. Diga-li problema, diga-li oportunitat. Córrer amb la pressió d'un número fa mal. Saps que vas a contra rellotge. Quan estàs cansat i fas una ullada al temps i veus que vas per sobre el ritme marcat; t'ofens. T'atabales. I saps que pel teu bé no pots anar més ràpid. I tampoc vull ni em ve de gust anar-hi. Quan corro amb aquesta pressió noto que m'ofego. Noto el batec del cor tant fort i ràpid que tinc por que no segueixi el ritme. Noto les meves galtes que cremen. Els meus braços perden tota la força i la meva cara l'expressivitat. Però i la ment? Aquesta és la que et porta a la meta. És l'encarregada de buscar tot lo bo quan tot el que se't planteja aparentment és dolent.
Quan acabo un 10k sempre penso perquè coi ho faig. I sempre coincideixo amb el mateix; és la sensació de creuar la meta. Anhelo sentir que sóc capaç d'arribar al final, res més. És en l'instant d'arriar quan em desfaig. Els meus músculs es destensen, i tot el cos em queda tant relaxat que sembla que floti. Respiro amb força perquè m'entri molt d'aire als pulmons. Sento les endorfines fent el seu efecte. Torno a néixer. He arribat a plorar al arribar a meta. I sempre ploro quan he patit molt.
Me n'adono que si vull arribar al ritme cal entrenament, això està clar. Però el que és més important és començar amb la predisposició d'anar a patir. De passar-ho malament en qualsevol sortida, entrenament, cursa. Això psicològicament és dur. A mi córrer de veritat em costa, i molt. Però no acabo d'entendre què és el que tant m'inquieta que em fa ser tant masoca de tornar-ho a repetir.

Fotografia del meu primer trail realitzat de forma improvitzada aquest cap de setmana

Malgrat que per mi córrer vagi de la mà del patiment, hi ha un moment quan corro que m'enamora. I de fet, m'ha estat enamorant des de que era petita, i potser és per això que no perdo la il·lusió. Aquestes són les sèries de 100m. És tant el que sento que em costa expressar-ho amb paraules. Corro utilitzant totes les meves virtuts, allargo les passes i sempre penso en un guepard. Sento com si a través de la velocitat em dissolgués amb l'aire i desapareixés per uns instants. Perdo la noció del temps i no rebo estímuls de l'exterior, em torno insensible. No penso en res que no formi part de l'instant, així que simplement corro. Ho faig al límit, anant per una fina línia imaginària, buscant l'equilibri per no caure. Només quan creu-ho la línia apaivago gradualment el vol. Tanco els ulls i gaudeixo del moment; sento que floto, que el meu cos va sol. Llavors poc a poc connecto amb el què m'envolta. Torno a ser jo, torno a escoltar el murmull de les pistes. Quin viatge tant bonic. Efímer però especial. Em porto al límit, però no pateixo perquè sé que és curt. Exploto tot el meu potencial perquè vull i m'encanta. Corro per alliberar-me i per sentir-me lliure. Només és en aquest moment quan per mi córrer es torna fàcil.

P.D: "Clocks", Coldplay