Behobia-SS

Potser tenien raó quan em van dir que la BEHOBIA només es gaudeix de veritat el primer cop, o almenys això és el que em va passar.

Part de l'equip a la recollida de dorsals

Aquest any vaig sortir del calaix sola. Mai encara m'havia enfrontat tants km corrents en soledat, i la veritat és que vaig trobar a faltar algú al meu costat amb qui compartir l'experiència. Ja que en els moments que em sentia bé, no ho podia compartir, i els moments que estava dins el pou, m'havia d'animar jo soleta. Encara que no estava desanimada amb tanta gent animant. Al cap i a la fi, va ser un repte personal, i va ser una victòria aconseguida, de la qual en vaig extreure molts aprenentatges.

Abans de la sortida

La cursa en si va ser tal qual la recordava fins al km 15. Estic contenta perquè a diferència d'altres curses, en aquesta vaig saber reternir-me. És a dir, vaig aprendre a dir al meu cos que es mantingués lent quan anhelava anar més ràpid. Perquè ja em començo a conèixer, tinc un perfil velocista, així que tiro molt bé els primers km i després em cremo. És per això que he d'aprendre a trobar el meu punt d'equilibri, allà on sé que podré aguantar molts km seguits. I creieu-me que no és gens fàcil.

Vaig anar tolerant molt bé el perfil de la cursa, recordo en especial l'entrada a Errenteria amb els pèls de punta de l'emoció. És molt emocionant veure tantíssima gent animant als corredors, fins i tot els nens estaven a primera fila posant les mans perquè els hi xoquis, se m'escapava un somriure tonto. Allà les cames m'anaven soles i tot tenia sentit.

Però ja estava preparada a patir, perquè sabia que arribaria el mur, i el moment de crisis va arribar al km 16. Tot el trajecte que passa per Pasaia va ser una guerra mental. El perfil de la cursa en aquest tram és un puja-baixa constant que resulta ser un trencacames. Jo ja començava a estar cansada i allò em va desanimar del tot. A més, ja sabia que al km 17 hi havia la pujada a Miracruz que malgrat ser més curta que la pujada de Gainchurizqueta al km 3, és més crítica pel punt de la cursa on es troba, així que ja m'anava mentalitzant per l'odissea.

Vaig pujar Miracruz amb l'ajuda de l'impuls dels braços. Vaig anular sentits. Només anava concentrada amb mi i intentava aprofitar cada moviment. Em sentia com si pujés Everest. M'algrat vaig veure molta gent caminant, jo no em volia parar. Ho vaig donar tot en aquella pujada. I el que va passar és que quan em va tocar la baixada no tenia forçes. Jo crec que vaig anar més lenta a la baixada que a la pujada.

No em quedava res per entrar a Donosti i emprendre la recta final, però a 2k de finalitzar la cursa ja només pensava en la meta. A partir d'aquest moment fins el final vaig patir moltíssim; Veia els arcs d'arribada, un d'arrere l'altre, n'hi havia com a mínim deu, i allò se'm va fer interminable. Tenia molta tensió dins el cos, estava arribant al límit. Se'm va escapar alguna llàgrima de les ganes que tenia d'arribar, i no volia baixar el ritme. Després del que portava no em podia permetre rendir-me a l'arribada. A més, veia tota la gent animant i això em va ajudar molt. Vaig passar la línia d'arribada no tant com un triomf sinò com una alliberació. Ja no havia de córrer més.

Fins llavors no me'n havia adonat de lo justa que anava. Estava molt més cansada del que creia. Quan vaig començar a caminar era incapaç d'anar recte. Em van donar una bossa amb menjar i hidratació i em vaig veure l'ampolla de powerade i la d'aigua d'una tirada de la set que tenia. Només tenia una cosa en ment: "anar al punt de trobada amb els de l'equip". Quan els vaig veure tots cridant-me em vaig posar a plorar. Estava cansada, marejada, deshidratada. Vorejant el punt de la insolació. Em sentia tant dèbil que em van fer seure.

Aquesta behobia va fer molta calor (28º) i no em vaig hidratar bé. Tenia sal a la cara. I Malgrat que durant la cursa m'havia tirat aigua al cos, estava seca. Havia arribat sense suar. Tenia la boca acartonada. I no m'havia adonat d'això fins que havia arribat a meta. Això va ser un error molt gran, i en aquesta cursa he aprés la importància d'hidratar-se.

No vaig fer una gran temps i la veritat és que no m'importa el més mínim. En aquesta behobia he après dues coses molt més importants: la primera, a saber gestionar bé la meva energia en una tirada llarga. La segona, la importància d'hidratar-se, i més quan fa tanta calor i et toca el sol de ple a sobre durant tanta estona.

Jo després de la cursa amb la segona dosis d'hidratació

Per altre banda, estic contenta perquè vaig anar molt bé de musculatura. Aquestes últimes setmanes vaig fer moltes sessions extra de força al gimnàs i ho he notat. Cada vegada estic més forta i és una avantatge.

En general, penso que em puc sentir orgullosa d'haver superat la behobia a 28ºC. Vaig veure molts corredors al terra que necessitaven assistència, també un parell d'ambulàncies amb sirenes. I malauradament, va haber una mort fulminant, així com cinc parades cardiorrespiratòries. La behobia és una gran cursa però necessita preparació per fer-la. Ahir ens va tocar una behobia molt dura, on la temperatura no va ser un factor a favor. Enhorabona a tots els i les corredores que la van lluitar!

P.D: La cançó per la behobia, "Uprising", Muse