Com vaig decidir que volia fer una triatló

Jo no em vaig llevar un dia i vaig decidir que volia ser triatleta. Tampoc m'he posat com a meta una triatló i he entrenat cos i ànima per poder dir "ho he fet". La veritat és que aquesta idea ha anat prenent forma poc a poc. Sempre m'han agradat els esports, i per tant, sempre hi he dedicat temps.

Des de fa més de dos anys que sóc una "runner". Vaig començar a fer sortides amb una amiga de la universitat. Per mi és i sempre serà la meva companya de patiment. Amb ella vaig fer la bogeria de participar a la meva primera mitja marató de Barcelona, després d'haver entrenat només dos mesos, i on gairebé acabo mig ofegada. Vaig arribar plorant a meta abraçada a ella perquè no em podia creure el que acabava de fer. És veritat que teníem fons i entrenàvem tres vegades cada setmana 10k, però vaig fer per primera vegada 21k seguits aquell dia. Recordo que durant aquells mesos vaig llegir el llibre de Haruki Murakami, "De què parlo quan parlo de córrer", i des del km disset només pensava en ell, en la seva constància, i en la frase "Pain is inevitable. Suffering is optional" que la repetia mentalment com un mantra. Malgrat que vaig patir de valent des del km 17 fins el final, tenia una clara imatge gravada en el meu cap que m'obsessionava; Arribar a meta amb la meva amiga. I ho vaig fer, i de fet encara ara recordo aquella sensació de glòria que m'inspira en moments difícils.

Després d'aquell dia han passat moltes coses pel mig, però l'esport sempre ha estat present. Amb la meva amiga encara quedem de tant en tant i fem alguna sortida per Montjuïc o la Barceloneta. Però dins la meva vida ara hi ha dos disciplines més; la natació, i el ciclisme.

Tot va començar el dia que vaig decidir que m'apuntaria en un gimnàs. Lo típic que tens una amiga que et passa entrades gratis, i t'animes a anar-hi per provar alguna activitat com spinning, bodypump, pilates... Lo meu va anar una mica diferent. Recordo que vaig entrar al gimnàs i el primer que em va cridar l'atenció va ser la piscina. La instal·lació és gran, de color blau turquesa, climatitzada, i em van venir unes ganes boges de tirar-m'hi de cap. Així que la segona vegada que vaig anar al gimnàs ja portava dins la bossa un banyador, un gorro, unes ulleres i unes xancletes. Jo havia nedat a l'institut, però d'això ja feia uns anys. Així que abans que passar vergonya, em vaig apuntar a una sessió dirigida a les vuit del dematí. Recordo acabar la mitja hora de classe i tenir la sensació que només havia nedat cinc minuts. M'ho havia passat genial! Per sorpresa meva, la monitora em va dir que tenia una base molt bona, que es veia que tenia facilitat per aprendre els moviments, i que només havia de canviar un parell de coses i que milloraria ràpid. Vaig sortir tant motivada aquell dia que vaig tornar a una altre classe, i ja no em feia cosa anar a nadar jo sola. La natació m'encanta, molt. I de fet, després de més d'un any nadant encara em tiro a la piscina amb la mateixa il·lusió del primer dia.

Una de les coses bones que té el gimnàs és que et permet conèixer moltes persones que comparteixen la mateixa afició que la teva. A la piscina he conegut gent molt maca que m'ha donat lliçons de tècnica, que m'han ensenyat exercicis amb material com el pullboy, aletes, pales, tauletes... Persones que m'han motivat a fer sèries a ritmes exigents, a compartir amb mi moltes piscines, que m'han parlat de travesses a mar, llacs, d'aquatlons, i de com no, del món del triatló.

Jo ja sabia que era el triatló. De fet recordo perfectament les Olimpíades de Sídney, estava asseguda al sofà amb la meva família, mirant la competició de triatló femenina per la TV. Era al·lucinant, i de la meva boca es va escapar un "uau!! jo de gran vull fer això!". El meu pare encara m'ho recorda.

Aquell mateix estiu, després de mig any d'haber començat a nadar, vaig participar en el meu primer aquatló a la Vila de Blanes (400m nadant a mar obert, 4km corrent, 400m nadant). Va ser una experiència molt maca, em va fer gaudir com una nena petita, tot i que en el tram de córrer el patiment va estar present. Com que m'havia centrat tant amb la natació, havia deixat l'altre disciplina una mica de banda. Però la vaig acabar molt bé i amb un somriure a la cara.

Un cop passada aquella experiència, en el gimnàs m'animàven perquè m'apuntés en un equip que s'estava formant, dirigit a tots els nivells tant de córrer, nedar i triatló. No tenia res a perdre, i després de tres entrenaments ja m'havia enganxat. Entrenava el que m'agrada de forma específica, i el millor és que estava dins un grup, on he conegut gent magnífica. Els entrenaments estan personalitzats en el nivell de cadascú, dirigits a la tècnica i no només al volum de càrrega. Entrar en aquest equip m'ha permès aprendre encara molt més, i introduir-me de cap en el món del triatló. Durant aquests mesos d'hivern m'han enredat a participar en varies curses d'atletisme com la Cursa de la Mercè, Jean Bouin, 10k Sants, 10k Vilafranca, la mítica Behobia...

La raó per la qual començo aquest blog ara és perquè tinc ganes de poder relatar les meves peripècies en el món esportiu. També, perquè em fa especial il·lusió compartir de manera escrita el món del triatló que tot just estic a punt d'iniciar. El dia 14 de juny participaré en la primera competició, que porto diversos mesos preparant-me amb molt de carinyo. Em moro de ganes de que arribi aquesta data, i tant de bo sigui la primera triatló de moltes.

Júlia nedadora

Júlia ciclista

Júlia corredora

P.D: Cançó que sona sovint al meu Ipod de camí al gimnàs: "Love Alight" de Crystal Fighters.

https://www.youtube.com/watch?v=SdiZqOD05L4