Gràcies per tant

Dia 11 de juny. Travesia de Begur. Dia esplèndit. Mar pla com una piscina. Sol que escalfa. Un amic m'acompanya i em marca ritme durant els 3,5km de travesia. 58,18minuts. Somriures. Abraçades. Gràcies.

Gràcies a tu i a tots/es els qui compartiu això amb mi... Pell de gallina... Aquests instants estan carregats d'una màgia difícil de descriure.

L'esport uneix d'una forma especial, i ensenya uns valors que no he pogut aprendre d'una altre manera. Gràcies per tant... i que segueixi sonant la música...

Segueixo sumant. Sempre.

Sense rumb

Fa gairebé un any que tenia en ment una travessia que havia de suposar la culminació dels meus entrenaments. Aquest afer consisteix en fer una volta completa a l'illa de Formentera. Son molts quilòmetres, així que la competició es divideix en tres dies. Es realitzen diàriament un total de deu quilòmetres, dividits en quatre etapes per tal de dosificar les forces. Es descansa i reposen els líquids, hidrats i proteïnes en un vaixell amb música.
Sembla una bogeria, però no és una prova competitiva. L'únic objectiu és passar uns dies envoltat de persones amb les que comparteixes les mateixes passions, i nedar rodejat d'un paissatge idíl·lic com l'és el de Formentera. És com un somni fet realitat. Ningú no t'obliga a fer tots els km, pots parar quan creguis que tens la necessitat de fer-ho. Tot i que se sobrentén que si t'inscrius a fer una travessia d'aquesta mesura, uns coneixements bàsics de natació els tens. A més, t'afartaràs de nedar, així que m'és et val que t'agradi. En poques paraules, que pels que ens agrada nedar, és una cita que esperem amb anhel.

Bé, doncs les inscripcions per apuntar-se a l'esdeveniment eren aquest diumenge, i es van esgotar ni més ni menys que en vuit minuts. "Mi gozo en un pozo". Encara m'estic recuperant del cop.
Molts no entendreu i creureu que n'estic fent un gra massa, però quan portes tants mesos entrenant amb un objectiu al cap i de sobte s'esvaeix, què en queda? De moment, frustració. Evidentment em vaig apuntar a les llistes d'espera, per no acabar de perdre l'esperança, però tots sabem que l'èxit en aquestes circumstàncies és ben poc probable.

Així que ara em toca afanyar-me i pensar en quin podria ser el meu plan B. No crec que trobi res que estigui a l'alçada, però com a mínim m'agradaria participar en alguna competició en algun indret més agradable que no pas una piscina.

Sort en tinc que és primavera, i a mi el sol em dóna vida i ganes de seguir nedant.
Salut i molts km!

Aquatló Badalwave

Després de quatre mesos em torno a penjar un dorsal, i ho faig perquè anhelava competir. Em vaig inscriure a l’Aquatló de Badalona fa dues setmanes per un “venazo”, com moltes vegades. He tret hores d’on he pogut per fer el que m’agrada, que és entrenar a gust. Encara que aquests últims dies he anat força de bòlit. I no em sento bé quan no puc fer esport de forma regular. Però això no és una excusa, ho dic perquè quedi clar que davant de tot, sóc humana. I faig el que puc de la millor manera que ho puc fer. I la veritat és que ahir m’anava a dormir amb una il·lusió com si tornés a ser la primera vegada, i al cap i a la fi, això és el que importa.

Pel matí em poso el tritraje, ja no recordava la sensació d’opressió al pit que se sent, com si estiguessis embotida com un fuet. Estem a mitjans d’octubre, i avui el dia és núvol, fa fresqueta però s’aguanta, anirà bé pel tram de run.

Escalfo cinc minuts i ja crec que estic llesta per la sortida, vull començar d’una vegada. Sento la botzina, yuju! La veritat és que al primer km ja em sento fatigada, em ric irònicament pensant el que em queda. Però no m’enfonso, perquè decideixo seguir una noia que tinc al davant, és la manera de focalitzar l’esforç i no posar-me negativa. I em funciona força bé, la segueixo la major part del tram de 2,5km de run. Arribo a la cadira de la transició amb les pulsacions pels núvols i amb unes ganes imparables de posar-me a l’aigua. I l’aigua, amb la seva màgia, em torna al cor al seu ritme, i em torna a equilibrar. Em relaxo amb qüestió de segons i inicio el meu viatge. Tinc la sensació que vaig a un ritme alegre sense arribar al punt de fatiga. Em sento súper bé, i avanço a nedadors/es. Quan toco la sorra m’aixeco, sento la inestabilitat com la última competició, però aquesta vegada m’he de posar a córrer. Tinc la sensació que corro pels núvols. Ment i cos no acaben d’anar amb sintonia.

Quan arribo a la cadira de nou per la segona transició m’ho prenc amb calma, m’he de mentalitzar que m’esperen 2,5km més de run que em fan molta mandra. Em sento a la cadira, m’asseco els peus i em poso les bambes. Em noto dèbil, això no m’agrada. M’aixeco i començo a córrer, l’aire fred em fa posar els pèls de punta, m’avancen quatre corredors en cinc segons i això m’enfonsa en la misèria. “Aguanta que no et queda res”, només penso això. Pujo una mica el ritme, i noto que em cremen literalment els pulmons. O sigui, sento que l’aire no m’arriba fins el final. Jo no deixo d’inspirar, però sento que m’asfixio. Quina sensació tant horrible. Em comença a fer mal el tòrax de l’esforç. Quina ràbia, mira que de musculatura em trobo bé! Veig l’arc de meta i no tinc pulmons per fer un sprint. En fin, aguantarem. I creuo l’arc de meta amb un somriure.

Després de veure els meus resultats em sorprenen els percentatges. Els primers 2,5km els he fet a 4:50, i els segons a 4:35. Això és molt més del que em pensava, ha valgut la pena patir una mica. En canvi, la part de la natació em surt a 2:20/100m. Perdona?! Impossible, penso. No he anat a aquest ritme nadant, si a Cadaqués anava a 1:50h anant més relaxada. Hi ha dues explicacions, o eren més metres dels descrits, o he fet una paràbola en comptes d’anar en línia recte. O simplement, això és el mar, que no entén de temps. La veritat és que em quedo confusa. Però en fi, les sensacions son el que compten, i nedant les he tingut genials.

P.D: La cançó d'avui és la que va sonar quatre vegades a la radio del cotxe de camí l'aquatló. "Perfect Strangers", Jonas Blue.

Not swallowed in the sea, Cadaqués.

                             

Divendres al matí entremig d’una classe del màster rebo un e-mail. Es farà el plan B a la marnatón de Cadaqués. Merda. Miro previsions per demà d’una revolada. A les 11h del matí previsió de vent a 23km/h. Això és molt, penso. Tramuntana pura i dura. Però què m’esperava? És Cadaqués.

Dino fora amb els col·legues i marxo aviat, acabo de preparar la bossa a casa, que no em deixi res! Neoprè, banyador, ulleres, xip... Repasso mentalment el que faré i per tant el que necessito. Algun jersei per si fa fred.

A les 16:15h estic al costat de casa de la meva amiga amb el cotxe. Ella ja ve somrient cap a mi. “Nos vamos a Cadaqués, Cherie!!”. I tant, quines ganes. Engego la llista de hits per anar escalfant motors, que ens esperen gairebé tres horetes amb cotxe. Ens posem al dia de totes les setmanes que no ens hem vist. I només callem a les corves de Roses, però quines vistes més espectaculars. Quan puc, vaig mirant de reüll el paisatge. Com m’agrada la Costa Brava.

Arribem a les 19:00h al centre de Cadaqués. Aparquem el cotxe i anem a buscar la bossa del nedador. Dins la qual hi ha el casquet, i és on demà haurem de deixar tota la nostre roba. Em marquen també el meu dorsal a la ma. Han afegit un mapa molt xulo de les Vies Braves, com mola! L’ambient de precompetició m’encanta. A l’aire i floten nervis i incertesa. Què passarà demà?

Anem a l’apartament, que és un antro que vam trobar a última hora per airbnb, però què més dóna? Només hi anirem a dormir. A les 20:00h tornem a la plaça, que fan el “briefing”, i ja que han fet canvis en el recorregut serà important. Està tant ple que decidim seure ben endavant al terra com dues criatures, vull que em quedi tot ben clar.

Un cop finalitzada la xerrada busquem un restaurant. Els de més a la vora estan ja col·lapsats per nadadors. Som un total de 1700 participants!!! Cadaqués està saturat. Prenem un bon plat de pasta a la fresca al costat del mar. Parlem amb la meva companya sobre demà. Estem nervioses. Tinc por que el mar estigui més picat que a Begur. En aquella ocasió, la meva amiga es va marejar molt, i gairebé vomita. Aquest cop té ben clar que demà es prendrà una biodramina.

A casa ho deixem gairebé tot preparat per demà, escoltem una mica de música mentre ens anem relaxant, i contestem alguns whatsapps. Tanquem la llum i ens estirem al sofà llit. En realitat tinc moltes ganes que arribi demà, serà un recorregut molt bonic de 3,7km. Una distància que puc assolir. Hauré de nadar més fort i confiar en mi. Anirà bé... I m’adormo de seguida en un son ben profund.

Em llevo 15’ abans que soni l’alarma. Com m’agrada això!. Tenim sort que la nostre sortida és a les 11h. Ara son les 8:00h. La meva companya es lleva amb mi. Amb tota la tranquil·litat del món em desperto i obro la porta per mirar el temps. El cel és gris, i entra una revolada d’aire gèlid, tots els cabells es mouen. Surto a fora per notar-ho plenament amb el meu pijama curt. Se’m posen els pels de punta del fred. Veig la meva amiga amb els ulls com a plats “no puede ser!!!”. Si que pot ser, penso jo. Això és el vent a 20km/h. Riem. En realitat ens encanta.

A les 9:00h estem esmorzant, ho fem dues hores abans perquè al moment que hi hagi la competició la digestió ja estigui feta. Jo menjo amb molt de gust un entrepà de pernil salat i un suc de taronja. Ens trobem un amic i s’uneix a nosaltres. Ell ha fet aquesta travessia varies vegades. Ens parla sobre el recorregut. Això em tranquil·litza perquè ho vaig visualitzant. “Noies, hi ha una cosa que heu de tenir en compte. Quan doneu la volta i veieu el campanar de Cadaqués, sembla que està molt a prop. No us en fieu. Heu de tenir clar que en aquest punt estareu a la meitat de la travessia. Ho dic perquè us recomano no apretar”. D’acord.

Ens quedem xerrant una estona de coses vàries. Són aquests moments que ajuden a que la pressió que tens a sobre es torni menys important. A les 9:45h tornem a estar a l’apartament. És moment de caques. Crec que pocs esportistes son capaços de fer un esforç gran sense haver buidat abans les tuberies. Impossible. I pels propis nervis, encara que et sembli que no els tens, alliberes de tot. Rebo algun missatge d’ànims. Quina il·lusió. De sobte la meva amiga em crida, està a la porta. El que veig em costa de creure... Està diluviant. “I ara què?” em pregunta. Jo ho tinc ben clar, “dins de l’aigua ja estarem mullades, no?”.

Mentre em poso el neoprè penso que estem bojos. Que a qualsevol li preguntes si en aquest moment aniria al mar a nedar gairebé 4k i es pensa que li prens el pel. Però mira, encara que estigui nerviosa, tinc ganes de nadar. Penso que si tot fos fàcil qualsevol ho faria. I aquesta idea se’m queda instal·lada al cap. Som valentes, perquè estem anant a nedar avui, igual que tants altres.

Sortim de casa que sembla que ha parat de ploure. Parem a una farmàcia i comprem vaselina i ens untem bé tota la part del clatell i axil·les. Deixem la bossa. Son les 10:40h. Ens hauríem d’afanyar si volem escalfar una mica abans. Al punt de sortida ja està ple de nedadors. Ens tornem a trobar el nostre amic, i just se li trenca la goma de les ulleres. Quina mala pata! En te unes de recanvi al guardarropa i surt corrents. Jo necessito provar l’aigua. Per sorpresa meva no la noto freda. Què bé! Punt molt a favor. Faig dos llargs. M’agrada l’aigua, m’hi sento bé. Visualment no es veuen onades. El cel està molt lleig i bufa tramuntana, però sento calma. Faig el mort uns segons i m’intento relaxar, connectar amb mi mateixa i amb el moment que estic vivint.

Localitzem les boies que podem veure i tracem un camí imaginari. Mentre ens acostem les dues al punt de sortida decidim que començarem nedant juntes, i si alguna vol tirar més ho fem i quedem a l’arribada. Ens donem ànims. Sona la botzina, ens mirem i somriem “això ja ha començat!!!”.

A diferència d’altres sortides a mar, en les que m’he agobiat molt per la quantitat de gent sortint al mateix moment, aquest cop jo mateixa em dic “no t’agobis per estar rodejada de nedadors que et donen cops, això passarà”. M’ho anava repetint com un mantra mentre de reüll comprovava la localització de la meva amiga. La tenia a la meva esquerre. Decideixo anar respirant a l’esquerre cada dos braçades així no la perdo. Em memoritzo el dibuix del seu neoprè i el seu dorsal, que el porta imprès al gorro.

De seguida me’n adono que l’aigua està molt més bé del que m’havia imaginat. Sí que noto cert corrent, però no hi ha onades i l’aigua és clara. Ha tornat a ploure i quan trec el cap veig les gotes, però no les noto perquè ja estic mullada. Miro cap al fons i ho veig tot negre. M’envaeix un sentiment d’infimitat. Però no sento perill. Em sento a gust. La meva amiga segueix al meu costat, ens clavem els ulls a cada braçada. Em surt un somriure. Em sento tant bé! I seguim així fins la meitat de la travessia.

Veig que ens acostem a la roca, allà és on farem la volta, i on ens donarà més el vent de tramuntana, ja ens van avisar ahir que ens preparéssim. Son uns 400m van dir més o menys. I es nota. Allà hem de nadar més fort. L’aigua del mar s’aixeca una mica i colpeja fort. Però hi ha una cosa molt bona, veig el fons! Veig les roques clares, els peixos entre les roques, què xulo. Dos nois se’ns posen al costat i ens segueixen el ritme. Me’n adono que anem els quatre com un tàndem. M’encanta.

Veiem l’avituallament i pregunto fugaçment a la meva amiga si vol parar. Ella em diu que no ho necessita i jo tampoc. Li recordo que estem a la meitat, hem fet ja 1900m. “Vaig perfecte!” em diu. “Doncs seguim així”, li proposo.

El temps està rabiós, però el mar es deixa nedar. Ens ha acceptat des d’un primer moment. I amb cada braçada noto que desplaço aigua, el mar m’acaricia i em reconforta. Aviat visualitzo el campanar. Recordo les paraules del meu amic, no m’he de confiar. A la tornada es nota el vent en contra, ara hem de nadar més fort. Me’n adono que la meva amiga apreta un pel. Jo la segueixo. Hem de fer més esforç per avançar al mateix ritme, però ho tolerem bé. I sabeu el més bonic? Que no hem deixat de nedar una al costat de l’altre. I això et dóna més energia que qualsevol altre cosa. Estic realment feliç d’estar compartint cada metre amb ella. Veure que vas exactament al mateix ritme, que posem la ma al mateix moment, que traiem el cap igual, i de tant en tant ens anem clavant els ulls per afirmar-nos que anem bé. La natació no deixa de ser un esport individual, però en moments així m’ho fa posar en dubte. Estic compartint.

Accelerem quan visualitzem l’arribada, i tot i així seguim igual, com un tàndem infal·lible. M’imagino la imatge des de fora, deu ser preciosa. Quan toco amb la ma la sorra m’aixeco. Tinc la meva amiga al costat i ens abracem felices. Ho hem aconseguit. I ha anat tant bé!. En el moment de posar-me a caminar em caic a l’aigua com si anés borratxa. Borratxa d’alegria. En realitat no sé si vaig caure pel mareig que portava a sobre i no m’havia enterat, o simplement perquè portava 1h i 18 minuts en horitzontal. El cas es que m’agafa un atac de riure. “Júlia, vinga! Que encara no hem passat el xip!”. Coi, és veritat. M’aixeco com puc amb l’ajuda d’una col·laboradora i passo per l’arc d’arribada. Estic realment feliç. No em fa mal enlloc, les sensacions han estat boníssimes, el mar estava màgic. De fet ha estat tota la travessia màgica. I mentre em bec una coca cola penso que això mai ho oblidaré. En quin moment vaig decidir nadar a mar obert? Quina bona decisió, Júlia!.

                                 

P.D: Get lost and then get found, or swallowed in the sea (Perdre's i després trobar-se, o ser empassat pel mar). "Swallowed in the sea", Coldplay.

Renaixement a la Jean Bouin

La cursa Jean Bouin d'aquest diumenge em va regalar de forma imprevista el millor aprenentatge. Extraordinàriament vaig tornar a gaudir d'un 10k com feia temps que no ho feia.

De forma conscient, portava unes quantes curses d'atletisme perseguint alguna sensació de plenitud, i semblava que l'havia perdut. Últimament només era capaç de sentir el crono xiuxiuejant-me que anés més ràpid. Sempre corria a contrarellotge. Mai estava del tot satisfeta amb les meves sensacions. Sentia la pressió oprimint-me el cor. Anava forçada a cada km. I finalment, m'ofegava dins de cada cursa.

A vegades estem tant obsessionats amb el temps que se'ns oblida perquè vam començar a córrer. Trobo que és essencial mantenir aquesta espurna. Sense il·lusió cap marca té sentit. No em serveix fer uns 10k ràpids si no els he sabut gaudir. M'havia cegat els sentiments i ja no recordava què era realment córrer. No és que li tingués mania, es que havia perdut el sentit.

Ahir, en canvi, va ser com tornar a reviure les primeres curses que feia amb el meu pare quan tenia 12 anys, com la mítica del Corte Inglés. La preparàvem un mes abans, fent alguns trotes, i després la corríem amb un somriure a la cara.

Vaig córrer la Jean Bouin amb dos companys del club. Ens havíem decidit començar-la a 5'10'', i si ens notàvem bé ja aniríem a 4'50'' que era el ritme marcat. Vam anar fins els 5k parlant entre nosaltres, fent broma, fent ziga zagues entre els participants. Molt bon rotllo. Vam arribar a la meitat de la cursa tant bé que ni les meves cames ho notaven. Allà vam decidir apretar una mica. Jo em vaig separar una mica del grup, anava al meu rotllo. Em notava genial. Vaig obrir els ulls de cop com feia temps que no ho feia. Com ho havia trobat a faltar. Estava al 7k i no vaig tenir cap deballada com em passa sempre. Corria sense pressió. De cop m'apareix la meva llebre "però vols fer el favor d'apretar, Júlia?". Jo li somric. "Però quina ràbia, si vas sobradíssima!!!". Sí, i què? M'ho estic passant genial. Els últims 2k si que vaig apretar i la última pujada del carrer Lleida vaig anar forçada i tot, però perquè volia. Vaig acabar amb un sprint que em va fer renéixer com a corredora. El meu resultat no és fruit dels entrenaments que porto acumulats a les meves cames. Però en definitiva, vaig aconseguir el millor triomf personal; gaudir de cada minut, i això em satisfà més que qualsevol marca.

Me'n adono que els últims entrenaments que he realitzat amb l'equip ProAm Training estàn sortint molt bé. Estic aguantant totes les sèries als ritmes marcats. M'esforço per anar a temps, per ser fiel al crono. M'agrada entrenar amb el club, i cada vegada em conec més. Sé on puc apretar i on no. Però ara no necessito agobiar-me pels resultats, perquè tot just comença la temporada. Necessito tornar a creure amb les ganes de córrer. Sé que sóc una velocista, ho porto a la sang. És per això que per mi fer 10k a bon ritme és un gran repte personal. Així que a partir d'ara m'ho prendré d'una altre manera. I ara que finalment he entès això, m'he relaxat. Ara toca agafar forces, i preparar-me per fer un gran sal.

P.D: "Just because it's black in the dark doesn't mean there's no color". Laleh, "Colors"

Behobia-SS

Potser tenien raó quan em van dir que la BEHOBIA només es gaudeix de veritat el primer cop, o almenys això és el que em va passar.

Part de l'equip a la recollida de dorsals

Aquest any vaig sortir del calaix sola. Mai encara m'havia enfrontat tants km corrents en soledat, i la veritat és que vaig trobar a faltar algú al meu costat amb qui compartir l'experiència. Ja que en els moments que em sentia bé, no ho podia compartir, i els moments que estava dins el pou, m'havia d'animar jo soleta. Encara que no estava desanimada amb tanta gent animant. Al cap i a la fi, va ser un repte personal, i va ser una victòria aconseguida, de la qual en vaig extreure molts aprenentatges.

Abans de la sortida

La cursa en si va ser tal qual la recordava fins al km 15. Estic contenta perquè a diferència d'altres curses, en aquesta vaig saber reternir-me. És a dir, vaig aprendre a dir al meu cos que es mantingués lent quan anhelava anar més ràpid. Perquè ja em començo a conèixer, tinc un perfil velocista, així que tiro molt bé els primers km i després em cremo. És per això que he d'aprendre a trobar el meu punt d'equilibri, allà on sé que podré aguantar molts km seguits. I creieu-me que no és gens fàcil.

Vaig anar tolerant molt bé el perfil de la cursa, recordo en especial l'entrada a Errenteria amb els pèls de punta de l'emoció. És molt emocionant veure tantíssima gent animant als corredors, fins i tot els nens estaven a primera fila posant les mans perquè els hi xoquis, se m'escapava un somriure tonto. Allà les cames m'anaven soles i tot tenia sentit.

Però ja estava preparada a patir, perquè sabia que arribaria el mur, i el moment de crisis va arribar al km 16. Tot el trajecte que passa per Pasaia va ser una guerra mental. El perfil de la cursa en aquest tram és un puja-baixa constant que resulta ser un trencacames. Jo ja començava a estar cansada i allò em va desanimar del tot. A més, ja sabia que al km 17 hi havia la pujada a Miracruz que malgrat ser més curta que la pujada de Gainchurizqueta al km 3, és més crítica pel punt de la cursa on es troba, així que ja m'anava mentalitzant per l'odissea.

Vaig pujar Miracruz amb l'ajuda de l'impuls dels braços. Vaig anular sentits. Només anava concentrada amb mi i intentava aprofitar cada moviment. Em sentia com si pujés Everest. M'algrat vaig veure molta gent caminant, jo no em volia parar. Ho vaig donar tot en aquella pujada. I el que va passar és que quan em va tocar la baixada no tenia forçes. Jo crec que vaig anar més lenta a la baixada que a la pujada.

No em quedava res per entrar a Donosti i emprendre la recta final, però a 2k de finalitzar la cursa ja només pensava en la meta. A partir d'aquest moment fins el final vaig patir moltíssim; Veia els arcs d'arribada, un d'arrere l'altre, n'hi havia com a mínim deu, i allò se'm va fer interminable. Tenia molta tensió dins el cos, estava arribant al límit. Se'm va escapar alguna llàgrima de les ganes que tenia d'arribar, i no volia baixar el ritme. Després del que portava no em podia permetre rendir-me a l'arribada. A més, veia tota la gent animant i això em va ajudar molt. Vaig passar la línia d'arribada no tant com un triomf sinò com una alliberació. Ja no havia de córrer més.

Fins llavors no me'n havia adonat de lo justa que anava. Estava molt més cansada del que creia. Quan vaig començar a caminar era incapaç d'anar recte. Em van donar una bossa amb menjar i hidratació i em vaig veure l'ampolla de powerade i la d'aigua d'una tirada de la set que tenia. Només tenia una cosa en ment: "anar al punt de trobada amb els de l'equip". Quan els vaig veure tots cridant-me em vaig posar a plorar. Estava cansada, marejada, deshidratada. Vorejant el punt de la insolació. Em sentia tant dèbil que em van fer seure.

Aquesta behobia va fer molta calor (28º) i no em vaig hidratar bé. Tenia sal a la cara. I Malgrat que durant la cursa m'havia tirat aigua al cos, estava seca. Havia arribat sense suar. Tenia la boca acartonada. I no m'havia adonat d'això fins que havia arribat a meta. Això va ser un error molt gran, i en aquesta cursa he aprés la importància d'hidratar-se.

No vaig fer una gran temps i la veritat és que no m'importa el més mínim. En aquesta behobia he après dues coses molt més importants: la primera, a saber gestionar bé la meva energia en una tirada llarga. La segona, la importància d'hidratar-se, i més quan fa tanta calor i et toca el sol de ple a sobre durant tanta estona.

Jo després de la cursa amb la segona dosis d'hidratació

Per altre banda, estic contenta perquè vaig anar molt bé de musculatura. Aquestes últimes setmanes vaig fer moltes sessions extra de força al gimnàs i ho he notat. Cada vegada estic més forta i és una avantatge.

En general, penso que em puc sentir orgullosa d'haver superat la behobia a 28ºC. Vaig veure molts corredors al terra que necessitaven assistència, també un parell d'ambulàncies amb sirenes. I malauradament, va haber una mort fulminant, així com cinc parades cardiorrespiratòries. La behobia és una gran cursa però necessita preparació per fer-la. Ahir ens va tocar una behobia molt dura, on la temperatura no va ser un factor a favor. Enhorabona a tots els i les corredores que la van lluitar!

P.D: La cançó per la behobia, "Uprising", Muse

Road to Behobia

Tan sols em queda un mes de preparació per enfrontar-me a la mítica Behobia. Behobia és una cursa d'atletisme que es celebra al País Basc, un trajecte que va des de Behobia a San Sebastián. Un total de 20k, generalment coneguda per les seves conegudes i temudes pujades.
Una de les coses que caracteritza aquesta cursa és que des del minut cero fins que finalitza el trajecte hi ha moltes persones animant. I literalment puc dir, després de participar-hi l'any passat, que el públic "et porta". Vaig tenir tants sentiments a flor de pell i tant bones sensacions, que no me'n he pogut estar de repetir aquest any. És una cursa molt maca, d'aquestes que et fa entendre el perquè encara segueixo corrents.

Tot això sona molt idíl·lic, però també he sentit a dir que la behobia només es gaudeix de veritat la primera vegada, que les següents ja penses en deixar constància de la feina ben feta amb una bona marca. Segur que part de raó tenen. Està clar que no sentiré la màgia del primer cop, però espero que com a mínim sigui capaç de reviure alguna cosa similar. Tant de bo torni dient que ha estat una sensació idèntica, però el cert és que mai es viuen les coses dues vegades de la mateixa manera. I això ho tinc ben clar. Però mira, no hi tinc res a perdre, i vull tenir la meva segona versió de la behobia, i no per això deixaré de copsar amb la màxima intensitat cada moment.

Perfil del recorregut de Behobia

Ja us podeu imaginar que aquestes últimes setmanes he hagut de canviar el xip de "natació" que portava força incorporat pel de "córrer". Els canvis mai són fàcils; però són necessaris. I més quan t'has plantejat un gran objectiu. Vull arribar a la behobia en bona forma, i això només s'aconsegueix amb entrenament. Tinc sort de pertànyer a un club, perquè fer tota la feina en grup és molt més agraït que haver-la de fer sol. Així que agraeixo la "vuelta al cole" que vaig tenir al setembre, o en el meu cas; la "tornada a la rutina d'entrenaments a pista", que m'ha provocat posar-me les piles el més aviat possible, compartint suor amb els companys/es.

La preparació dels 20k de la behobia requereix un entrenament extensiu. Això vol dir tornar al rodatge llarg que he tingut abandonat durant alguns mesos. La "vuelta al cole" no va ser gaire dolça, tenint en compte que tenia la musculatura preparada per nadar, i la de córrer estava preparada per suportar distàncies curtes. El canvi de xip va ser radical, perquè els meus entrenaments es van adaptar al meu nou objectiu. De cop em vaig trobar planificat al meu calendari distàncies de 14k que no podia dur a terme. No aguantava tants km al ritme que tenia marcat i se'm feia una muntanya. He hagut de recordar constantment a les meves cames que també solien córrer distàncies de 10k, per això aquestes últimes setmanes els meus entrenaments han estat enfocats en el córrer. Hi he estat treballant; he hagut de fer fort el meu punt dèbil. Ara sembla que començo a veure alguns canvis, i espero que no sigui només una percepció subjectiva.

Durant aquestes setmanes i el que em queda m'he proposat anar com a mínim un dia entre setmana a fer un entrenament amb el grup, on fem majoritàriament sèries i alguns exercicis de tècnica. Per una banda, per tenir entrenaments de qualitat. I per altre, perquè veure els del grup és un punt extra d'energia! Un altre dia el passo al gimnàs a la sala de peses, o segons el meu vocabulari; de tortura. No m'agrada gens, però és necessari per tenir uns músculs resistents que suportin tota la càrrega que els exigeixo. A més, sense força, ja pots córrer el que vulguis que no serveix per res. Per últim, els caps de setmana realitzo una o dues sortides llargues, on sovint m'endollo la música a les orelles i em deixo portar. I tot això sense oblidar que també nedo i pedalejo!!

Per no cremar-me amb els entrenaments, en dues setmanes competiré juntament amb alguns components del club en el "cross popular de sants", una cursa de 10k. Així tindré una dosis extra de sentiment de competició per no oblidar l'adrenalina que això produeix. I n'estic segura que m'ajudarà a entrenar amb més ganes, i també em servirà per posar a proba tot el que he fet durant aquest mes. Serà la cursa amb la que iniciaré la temporada. I escolta'm, benvinguda siguis!

P.D. Jo ara mateix m'esforço per ser: "Harder, better, faster, stronger", com la cançó de Daft Punk.