Devorant km a la carretera

Fa una setmana vaig circular per la Nacional II per primera vegada. M'havien parlat tant d'aquesta carretera que tenia moltes ganes d'estrenar-m'hi. Estava una mica espantada; creia que seria un caos de cotxes i de nervis. Em preocupava la possibilitat de poder sentir por a la carretera. I si els cotxes no respectaven l'espai que correspon? Son diverses les vegades que he escoltat historietes de cotxes passant embalats massa a prop dels ciclistes. A vegades sembla que el nostre temps ens importi més que la vida dels altres que estan a la carretera.
En contra del que esperava, vaig sentir-me còmode rodant per l'asfalt. Vaig agrair no trobar-me amb cap problema, així vaig poder agafar confiança. La meva primera ruta va ser de Caldetes a Pineda i tornar, 40 km ben agraïts compartits amb Xavi i la seva bicicleta.

Fins en aquell moment tenia la idea de que 40km em suposaven un esforç considerable. Però me n'he adonat que no és així. En puc fer més, molts més. El primer dia que vaig sortir per la Nacional II vaig descobrir una cosa molt important: El que realment cansa de veritat és rodar per Barcelona. És a dir, molta gent i diversos semàfors; Frena, treu les cales, torna a arrencar, posa les cales, seu altre vegada, disminueix velocitat que creua un cotxe, compte que aquest vianant no ha respectat el semàfor... Ufffff! Això cansa més que qualsevol pujada de la muerte. En definitiva, anar amb bicicleta per la carretera és precisament això; anar per una carretera de veritat, llarga, sense interrupcions. Asfalt, asfalt i més asfalt. Una vegada estàs en aquesta situació només ets tu i la bici compartint l'esforç amb qui t'acompanya. Evidentment també estan els altres cotxes, però amb tota sinceritat; jo he sentit més perill circulant per Barcelona.

Una de les coses que més m'agrada d'anar per la Nacional II és la multitud de ciclistes que hi ha. No estàs sola gairebé en cap moment!! Et creues amb molts i el millor és la salutació que s'intercanvia: "bon dia", "ànims!!", "vinga, que vas molt bé", "que vagi bé la ruta!". A mi m'arranquen un somriure.

Quan porten un ritme que m'agrada aprofito i m'uneixo al pelotón. Et paren el vent, vas a roda, i marquen ritme. També m'he trobat amb la situació que se m'enganxin. La primera vaig notar el ciclista tant a prop que em pensava que em volia avançar, i al cap d'uns segons en veure que no donava al pas ja vaig veure que li agradava el meu ritme. Era com portar una prolongació de mi, una ombra en 3D que respirava al meu clatell.

He repetit ruta a la nacional II, i aquest cap de setmana sortint des de Barcelona. Fa dos dies vaig fer una quilometrada tant llarga que quan estava entrant a Barcelona per Poblenou vaig tenir una a baixada important. Vaig anar rosant la línia de la "pájara" fins arribar al meu barri i fer parada directe en un bar, demanar una coca-cola i un entrepà de tonyina. El millor entrepà que he pres en tota la meva vida! Hagués repetit aquell procés unes quantes vegades, si no fos que sabia que ja era l'hora de dinar. 90km van ser el causant de tot. Des de Barcelona fins al final de Canet de Mar i tornar.

Coses que he de millorar per ara:

- Portar un altre bidó a la bicicleta amb aigua (i si és alguna beguda isotònica millor). Ja que durant la ruta vaig haver de parar dues vegades a reposar líquid.

- Portar varies barretes energètiques. Amb una sola no n'hi ha prou! I menys si tens planejat circular més d'una hora. Jo vaig estar tres hores i mitja pedalejant, així que una barreta queda molt mal repartida. Com a mínim n'hauria d'haver pres 3 o 4.

- Portar crema solar 50 i anar-me'n posant. M'havia empastifat abans de sortir de casa, però és insuficient. Les marques que m'han quedat a les cames són importants. Mitja cama blanca i l'altre moreneta.

P.D: I la cançó d'avui, Milky Chance "Stolen Dance", on diu "I want you by my side. So that I never feel alone again". De moment, no vull rodar sola :-)