La cursa Jean Bouin d'aquest diumenge em va regalar de forma imprevista el millor aprenentatge. Extraordinàriament vaig tornar a gaudir d'un 10k com feia temps que no ho feia.
De forma conscient, portava unes quantes curses d'atletisme perseguint alguna sensació de plenitud, i semblava que l'havia perdut. Últimament només era capaç de sentir el crono xiuxiuejant-me que anés més ràpid. Sempre corria a contrarellotge. Mai estava del tot satisfeta amb les meves sensacions. Sentia la pressió oprimint-me el cor. Anava forçada a cada km. I finalment, m'ofegava dins de cada cursa.
A vegades estem tant obsessionats amb el temps que se'ns oblida perquè vam començar a córrer. Trobo que és essencial mantenir aquesta espurna. Sense il·lusió cap marca té sentit. No em serveix fer uns 10k ràpids si no els he sabut gaudir. M'havia cegat els sentiments i ja no recordava què era realment córrer. No és que li tingués mania, es que havia perdut el sentit.
Ahir, en canvi, va ser com tornar a reviure les primeres curses que feia amb el meu pare quan tenia 12 anys, com la mítica del Corte Inglés. La preparàvem un mes abans, fent alguns trotes, i després la corríem amb un somriure a la cara.
Vaig córrer la Jean Bouin amb dos companys del club. Ens havíem decidit començar-la a 5'10'', i si ens notàvem bé ja aniríem a 4'50'' que era el ritme marcat. Vam anar fins els 5k parlant entre nosaltres, fent broma, fent ziga zagues entre els participants. Molt bon rotllo. Vam arribar a la meitat de la cursa tant bé que ni les meves cames ho notaven. Allà vam decidir apretar una mica. Jo em vaig separar una mica del grup, anava al meu rotllo. Em notava genial. Vaig obrir els ulls de cop com feia temps que no ho feia. Com ho havia trobat a faltar. Estava al 7k i no vaig tenir cap deballada com em passa sempre. Corria sense pressió. De cop m'apareix la meva llebre "però vols fer el favor d'apretar, Júlia?". Jo li somric. "Però quina ràbia, si vas sobradíssima!!!". Sí, i què? M'ho estic passant genial. Els últims 2k si que vaig apretar i la última pujada del carrer Lleida vaig anar forçada i tot, però perquè volia. Vaig acabar amb un sprint que em va fer renéixer com a corredora. El meu resultat no és fruit dels entrenaments que porto acumulats a les meves cames. Però en definitiva, vaig aconseguir el millor triomf personal; gaudir de cada minut, i això em satisfà més que qualsevol marca.
Me'n adono que els últims entrenaments que he realitzat amb l'equip ProAm Training estàn sortint molt bé. Estic aguantant totes les sèries als ritmes marcats. M'esforço per anar a temps, per ser fiel al crono. M'agrada entrenar amb el club, i cada vegada em conec més. Sé on puc apretar i on no. Però ara no necessito agobiar-me pels resultats, perquè tot just comença la temporada. Necessito tornar a creure amb les ganes de córrer. Sé que sóc una velocista, ho porto a la sang. És per això que per mi fer 10k a bon ritme és un gran repte personal. Així que a partir d'ara m'ho prendré d'una altre manera. I ara que finalment he entès això, m'he relaxat. Ara toca agafar forces, i preparar-me per fer un gran sal.
P.D: "Just because it's black in the dark doesn't mean there's no color". Laleh, "Colors"
No hay comentarios:
Publicar un comentario