Candice

El triatló està compost de tres disciplines. La natació fluida, el córrer constant, i el ciclisme resistent.

El ciclisme és un món que encara he de descobrir. La bicicleta em té molt intrigada. No sé del cert com em desenvoluparé, i per tant estic aprenent aquesta activitat amb delicadesa.

Des de fa poc que tinc una scott speedster 20. És la nineta dels meus ulls. L'he fet tant meva que fins i tot li he posat nom; Candice. És joveneta, inquieta, energètica, competitiva, i li encanta que la tregui a passejar. Com que no tinc lloc a casa de moment està dormint a la meva habitació. Així que és la primera que em diu bon dia i la última que em desitja la bona nit.

Fa un mes que la tinc i si no recordo malament hem fet una o dues sortides cada setmana, la majoria hem rodat acompanyades. Em considero una "novatilla" i anar sola per la carretera encara em fa respecte (i espero que no me'n deixi de fer mai!). A més, trobo que una de les coses maques del ciclisme és compartir el camí. Quina gràcia té matar-se a fer un munt de quilòmetres per la carretera, passant calor sota el sol, lluitant contra el vent, llevant-se d'hora per no coincidir amb el tràfic...si és en solitari? Quina imatge més trista. Potser m'arriba el dia que em toqui fer-ho, i ho veuré tot d'una altre manera, però ara per ara penso que ja que surto, millor si comparteixo aquesta guerra amb altres ciclistes. A més, crec que anar darrera algú i que t'animi és un luxe que ara mateix gaudeixo. Cada dia que surto és un repte, i m'encanta assolir-lo. És cert que el triatló és un esport individual. Competeixes tu contra la teva resistència i força mental. I ja que de força mental no en tinc gaire, millor si em distrec i no hi penso. Que saber que tots hem d'arribar en un mateix punt no és el mateix que arribar-hi tot sol. Crec que no val la pena prendre's el patiment tant seriosament.

El ciclisme és dur, mai he dit que no ho fos, i més si et trobes davant qualsevol "cuesta de la muerte". Vas encarcarat, fent molta força amb les cames, pedalejant amb una elevada cadència per oxigenar els músculs...És sacrificat, ho noto, però no sé què és allò que m'agrada tant. Deu ser la velocitat, l'adrenalina, la sensació de que formo part d'un engranatge, i que en gran mesura tot depèn de mi.

Ja sé que la Candice anhela l'asfalt, des del primer dia que la vaig veure. Som un duo dinàmic i compartim el mateix patiment. Jo l'escolto quan canvio de pinyó, amb el moviment de la cadena, amb el fregament de la pastilla quan freno, quan agafo una corba. És aquesta la nostra manera de comunicar-nos.

Hi ha tants músculs implicats en el ciclisme que m'han sortit agulletes en llocs que ni coneixia

De moment encara no he fet grans sortides, perquè per mi fer 40km ja em suposa un esforç, tot i que per la Candice no signifiqui res. Encara que ganes no me'n falten, i per això sé que arribaran. Però ara, no vull haver de mentalitzar-me en que sóc capaç de fer 80km si després a partir del 50 no faig més que desitjar en morir, metafòricament.

Per últim, us deixaré amb una reflexió meva que sovint tinc present quan vaig amb bicicleta:

"M'agrada el concepte de bicicleta. Requereix únicament de la teva força física per moure's, un moviment cíclic que es retroalimenta per anar en únic sentit, sempre cap endavant, sigui quin sigui el camí. Si vols tirar enrere hauràs de frenar o ja serà massa tard. La bicicleta forma part de tu, en controles el moviment, i ella fidelment sempre et durà on tu la dirigeixis."

P.D: I la cançó no podia ser una altre; Blaumut, "Bicicletes" https://www.youtube.com/watch?v=2Dv4bBSQ_7A