II Aquatló Fòrum

Aquest dissabte disputava al II Aquatló del Fòrum, i sincerament, no em veia gaire preparada per seguir el ritme que m’havia marcat. Havia tingut dues setmanes duretes i no havia pogut complir tots els entrenaments. És per això que divendres me'n anava a dormir sense gens de nervis abans de la cursa; Aniria a fer-ho el millor possible, sense preocupar-me pel temps ni res per l'estil. Seria com fer un entrenament amb companyia. Tenia com a únics objectius acabar-la i gaudir-la tant com pogués.

Dissabte al matí agafàvem el metro encara amb lleganyes als ulls. Ho he de reconèixer; em feia una mica de mandra. Arribem al Fòrum, recollim dorsals, escalfem una mica, i aviat ja estàvem sota la sortida esperant pel compte enrere. "Tres, dos, un, SOM-HI!".

Primer km sentint-me bé, amb cert nerviosisme per haver començat, em distrec mirant com corre la gent. Anava fent la meva cursa tranquil·lament, portant un ritme acceptable que em permetés seguir. Així mateix, aquesta sensació de control va desaparèixer radicalment a partir del km 2. Creia que fer 4km corrents seria una tonteria, què equivocada que estava. Feia temps que no patia tant. QUINA CALOR! Ni una ombra decent en tot el trajecte. Pujades, baixades... Portava les bambes sense mitjons i ja notava els peus plens de suor. Em bullia la pell, el cor em bombejava amb força i respirava acompassadament. M'estava descontrolant per moments. "Baixa el ritme Júlia, que t’ofegaràs abans d'arribar a l'aigua". Només pensava amb la sensació de tirar-me a mar. Anhelava arriba-hi, se m'estava fent interminable. "A quin km estem?!" pregunto a un de l'organització. Em mira estupefacte; no en té ni idea. "Falta un per arribar a la transició!" em contesta un competidor. "Gràcies". Merda, penso. Això és horrible. I els avituallaments? Necessitava beure aigua. Tenia la boca tant seca que no empassava ni saliva.

Arribo a la transició i em desempallego de les bambes amb facilitat, ja en tenia ganes. Em tranquil·litzo a mi mateixa; Ja sento les onades, ja puc olorar la mar salada. Em llanço de cap a l’aigua. Quin contrast, què freda!!! Però quin gust que sento. Arribo a la primera boia una mica descoordinada. Anava amb el pols accelerat i necessitava alguns metres per ajudar a baixar-lo. Hi ha una mica d'onatge i empasso una mica d'aigua... Ecs. A partir de la segona boia tot canvia, em sento a gust nedant. Prenc el control de la situació, començo a gaudir de la cursa. És per això que m’atreveixo a pujar el ritme. Passo alguns participants. “Això és la glòria”, penso. Un total de 1000m que rebo com una recompensa pel patiment. Canvio el xip, ara sembla que ja estic més positiva. Surto de l'aigua amb molta mandra de córrer. Però vinga, només són 2 km, l'sprint final.

Em calço les bambes, em poso les ulleres, el dorsal, i canvio el xip. L'avituallament m'espera a la cantonada. Aigua calenta, de conya, què poc em ve de gust. Veig davant meu una pujada infernal, i això és un trencacames que no em motiva gens. Però apreto dents i tiro endavant. Llavors és quan començo a notar molta fricció al peu. La vaig cagar, m'hauria d'haver posat mitjons. No havia entrenat prou per anar sense. Però ja em falta poc per arribar a meta, i aguanto el mal dels peus. Ja visualitzo l'arribada, m'estan esperant. Quina il·lusió veure que estic a punt d'aconseguir-ho. I sí! Arribo a meta una altre vegada. Ho he tornat a fer. Em deixo caure als braços de qui m’espera, encara amb el cor accelerat i la respiració forçada, encara tremolo per l’esforç, però em sento segura en uns braços.

El primer que faig és beure 1L d'aigua seguit. Estava completament deshidratada. El segon que faig és descalçar-me. I efectivament, ampolles de diverses mesures en la majoria dels dits del peu. Inclús una rebentada al dit gros, la que em feia més mal. Sort que he portat xancletes i puc deixar els peus a l’aire.

Mirem classificacions, no està gens malament! Segona posició en la categoria SUB 23 (7 noies en total), i posició 16 en l’Absoluta Femenina (de 49 dones). Prou bé pel que havia entrenat. Estic contenta. Me'n vaig amb un somriure a la cara i els peus ple d'ampolles de record.

P.D: Per avui la cançó de "Cheerleader" d'OMI. https://www.youtube.com/watch?v=jGflUbPQfW8