Sóc triatleta

Portava setmanes esperant aquest dia. La idea de debutar en una triatló m'ha fet passar nervis fins al final. Vaig escollir una triatló que fos relativament petita, una on hi participessin poques persones i la pogués fer amb tranquil·litat. El preu era econòmic, i el lloc molt maco. A Empuriabrava, Costa Brava. Triatló Empuriabrava

En Xavi i jo vam carregar bicicletes i motxilles al cotxe. Ben d'hora per la tarda ja estàvem de camí a Empuriabrava, on ens esperaven en Xavi C i Ivan. Vam anar a recollir els dorsals, a fer el reconeixement del circuit, i cercar boxes. Necessitàvem visualitzar-ho tot. Com que ens va sobrar temps vam aprofitar per posar-nos el banyador i anar a mar. La temperatura de l'aigua prou acceptable, permetent anar l'endemà sense neoprè. La profunditat no era gaire pronunciada (hauriem de córrer per tirar-nos a l'aigua al començar). Tot i això no vam poder nadar, que és el que més ens interessava, ja que la mar estava remoguda i hi havia moltes onades. Jo només esperava que demà no ens trobéssim amb un panorama similar, i que ni se li acudís bufar el vent de tramuntana. Tot i que el pronòstic del temps pel diumenge semblava ser acceptable; temperatura de 20ºC, núvol, vent a 11km/h, sense pluja pel matí.

A les 20:00h assistiem al Brieffing on ens van explicar algunes especificacions de la carrera. El circuit a mar i seguiment de boies, la prohibició de realitzar "drafting" (anar a roda), els punts d'avituallament, el circuit en contra rellotge al córrer... Jo tenia el meu esquema mental amb el circuit i tot el material que necessitava i l'anava repassant cada dos per tres. Una cosa que em va sorprendre és el nivell que vaig veure a la xerrada. Ens van dir que l'assistència havia estat molt superior a la que s'esperava per aquest any.

Abans d'anar a dormir, ho vaig deixar tot preparat. Quina escampada de material! Tritraje, top, ulleres natació, gorra natació, etiquetes amb dorsal, dorsal i portadorsal, sabates ciclisme, bicicleta, bidó, mitjons, ulleres, casc, gels, aigua, bambes córrer, tovalloleta, xancletes... Quins nervis!!! Aquella nit vaig dormir bé fins que em vaig llevar a les quatre del dematí. Des d'aquell moment em va ser impossible somiar de nou i no feia més que pensar amb la triatló.

A les 6:00h ens sonava el despertador. Esmorzar, preparar material, parlar una mica de la carrera, i cap a la cursa! A les 8:00h preparàvem el material a boxes. Els nervis els notava a flor de pell. A les 9:00h donava sort als dos Xavis en el seu inici a la triatló olímpica. En aquest mateix moment també van arribar els meus pares amb uns amics; venien tots a veure el meu debut, quina il·lusió!! Em tiro a mar a fer algun llarg per escalfar.

A les 9:40h desitjo sort a l'Ivan i em col·loco en el meu punt de sortida. En cinc minuts em toca a mi. Miro les cares dels que estan al meu costat. Veig nervis i il·lusió en les seves mirades. Tot se'm remou per dins, que comenci el compte enrere d'una vegada sisplau. Visualitzo els primers moviments que faré. Tranquil·la, respira, si ho faràs bé. Ja ens anuncien el compte enrere i em preparo a fer l'sprint. No em dona temps a pensar gaire, perquè ja em trobo llençant-me com una fletxa cap a la mar. Tinc molta adrenalina corrents per la meva sang; Ja ha començat.

Els primers metres només veig bombolles davant meu i xoco amb braços i cames. No vull estresar-me i lluito per fer-me lloc a mar. Busco algun espai més tranquil que em permeti anar al meu ritme. Em donen algun que altre cop, m'agafen cames en una ocasió, però això ja sabia que passaria. En general la natació molt bé, vaig poder controlar el caos aviat, no vaig tenir cap incidència i us juro que se'm va fer curta. 750m ben bons amb un temps de 13' i poc. Arribo a la sorra i surto tant ràpid com puc, mig marejada, però sento de fons "vinga Júlia!!! Molt bé!!!" i m'animo moltíssim i em surt un somriure de la cara. No em puc entretenir gaire, he d'anar ràpid cap a la transició.

Em sento molt estranya en el moment de pujar a la bicicleta. Mai havia practicat aquest canvi. Encara anava xopa de l'aigua i tenia el cap mig enterbolit. Pedaleja, pedaleja, agafa ritme i aguanta. Ja no estàs nedant. Se'm va passar ràpid quan em vaig trobar pedalejant amb tothom. Em passaven uns bixarracos amb cabres i flipava. Em vaig indignar en veure algun grupet pioner fent drafting, però jo anava a lo meu. Vaig tenir un error molt greu, típic de novata que encara no sap com van les coses. Jo tenia molt clar que havia de fer dues voltes, i en el moment que havia d'iniciar la segona un home de l'organització em va indicar per una altre direcció. Em va estranyar però li vaig fer cas, i en un tancar i obrir d'ulls em vaig trobar liada anant de camí a boxes. Per megafonia sentia "tenim la primera noia de l'olímpica arribant a boxes". Jo morta de la vergonya no sabia ni per on sortir d'allà. El públic em va animar i ho vaig agrair, però em va agafar una cabrejada impressionant amb mi mateixa. Era surrealista. Vaig fer la segona volta maleïnt-ho tot i amb por de que em desqualifiquessin. Més tard vaig saber que no vaig ser la única en cometre l'error i això em va tranquil·litzar. Però és la típica anècdota que recordaré sempre.



Vaig deixar la bici tant ràpid com vaig poder i em vaig calçar les bambes. Sóc conscient que aquesta és la transició més complicada, i per això l'havia practicat varies vegades durant les últimes setmanes. Tenia la musculatura tensionada de la bici i acostumada a una cadència ràpida. Fins el primer km no vaig poder començar a córrer amb un ritme acceptable i en el qual em sentís còmode. Però en aquest moment és quan va sorgir un inconvenient que fins llavors havia passat per alt; la calor. M'agobiava bastant, i per tant intentava no pensar-hi gaire. M'animava amb la idea de que estava en la última disciplina, i que estava fent prou bé el meu primer triatló. Però notava tota la solana en cada centímetre de la meva pell, veia a tothom a la platja tranquil·lament i em descoratjava. "Ritme constant Júlia, ritme constant, ves fent". A l'avituallament vaig agafar dues ampolles d'aigua. La primera me la vaig llençar tota per sobre i amb l'altre em vaig dedicar a treure'm la sal de la cara i refrescar boca. Després d'allò em vaig sentir renovada i és quan vaig poder augmentar el ritme avançant alguns participants. Última recta final, ja veia la meta. Quina il·lusió, estava arribant. I sí, allà estava, veient els meus pares i amics a meta cridant-me. Vaig arribar molt contenta i satisfeta de la feina feta. Sí, he vençut la meva pròpia batalla. A més, havia aconseguit el meu objectiu personal: passar-ho de conya en el meu primer triatló.

Al final un temps de 1:30:09. Més que contenta sabent que és el meu primer triatló, i al final no em van desqualificar cosa que els hi vaig agrair moltíssim. Al veure els resultats em vaig adonar que la noia que va quedar 3ª en la categoria de SUB30 Femení només m'havia tret dos minuts!. Si no m'hagués passat lo de la bicicleta segurament hauria pogut rascar alguns minuts i ves a saber, potser hauria fet pòdium i tot. Això ja hagués estat massa!! M'emporto un bon record de la primera triatló, i els errors em serveixen per aprendre de cara la pròxima. A seguir millorant, i el meu principal objectiu per ara: Entrenar transicions!

Els millors dels millors

P.D: Faul & Wad Ad vs Pnau "Changes" https://www.youtube.com/watch?v=Cj25UpcBDt0

Devorant km a la carretera

Fa una setmana vaig circular per la Nacional II per primera vegada. M'havien parlat tant d'aquesta carretera que tenia moltes ganes d'estrenar-m'hi. Estava una mica espantada; creia que seria un caos de cotxes i de nervis. Em preocupava la possibilitat de poder sentir por a la carretera. I si els cotxes no respectaven l'espai que correspon? Son diverses les vegades que he escoltat historietes de cotxes passant embalats massa a prop dels ciclistes. A vegades sembla que el nostre temps ens importi més que la vida dels altres que estan a la carretera.
En contra del que esperava, vaig sentir-me còmode rodant per l'asfalt. Vaig agrair no trobar-me amb cap problema, així vaig poder agafar confiança. La meva primera ruta va ser de Caldetes a Pineda i tornar, 40 km ben agraïts compartits amb Xavi i la seva bicicleta.

Fins en aquell moment tenia la idea de que 40km em suposaven un esforç considerable. Però me n'he adonat que no és així. En puc fer més, molts més. El primer dia que vaig sortir per la Nacional II vaig descobrir una cosa molt important: El que realment cansa de veritat és rodar per Barcelona. És a dir, molta gent i diversos semàfors; Frena, treu les cales, torna a arrencar, posa les cales, seu altre vegada, disminueix velocitat que creua un cotxe, compte que aquest vianant no ha respectat el semàfor... Ufffff! Això cansa més que qualsevol pujada de la muerte. En definitiva, anar amb bicicleta per la carretera és precisament això; anar per una carretera de veritat, llarga, sense interrupcions. Asfalt, asfalt i més asfalt. Una vegada estàs en aquesta situació només ets tu i la bici compartint l'esforç amb qui t'acompanya. Evidentment també estan els altres cotxes, però amb tota sinceritat; jo he sentit més perill circulant per Barcelona.

Una de les coses que més m'agrada d'anar per la Nacional II és la multitud de ciclistes que hi ha. No estàs sola gairebé en cap moment!! Et creues amb molts i el millor és la salutació que s'intercanvia: "bon dia", "ànims!!", "vinga, que vas molt bé", "que vagi bé la ruta!". A mi m'arranquen un somriure.

Quan porten un ritme que m'agrada aprofito i m'uneixo al pelotón. Et paren el vent, vas a roda, i marquen ritme. També m'he trobat amb la situació que se m'enganxin. La primera vaig notar el ciclista tant a prop que em pensava que em volia avançar, i al cap d'uns segons en veure que no donava al pas ja vaig veure que li agradava el meu ritme. Era com portar una prolongació de mi, una ombra en 3D que respirava al meu clatell.

He repetit ruta a la nacional II, i aquest cap de setmana sortint des de Barcelona. Fa dos dies vaig fer una quilometrada tant llarga que quan estava entrant a Barcelona per Poblenou vaig tenir una a baixada important. Vaig anar rosant la línia de la "pájara" fins arribar al meu barri i fer parada directe en un bar, demanar una coca-cola i un entrepà de tonyina. El millor entrepà que he pres en tota la meva vida! Hagués repetit aquell procés unes quantes vegades, si no fos que sabia que ja era l'hora de dinar. 90km van ser el causant de tot. Des de Barcelona fins al final de Canet de Mar i tornar.

Coses que he de millorar per ara:

- Portar un altre bidó a la bicicleta amb aigua (i si és alguna beguda isotònica millor). Ja que durant la ruta vaig haver de parar dues vegades a reposar líquid.

- Portar varies barretes energètiques. Amb una sola no n'hi ha prou! I menys si tens planejat circular més d'una hora. Jo vaig estar tres hores i mitja pedalejant, així que una barreta queda molt mal repartida. Com a mínim n'hauria d'haver pres 3 o 4.

- Portar crema solar 50 i anar-me'n posant. M'havia empastifat abans de sortir de casa, però és insuficient. Les marques que m'han quedat a les cames són importants. Mitja cama blanca i l'altre moreneta.

P.D: I la cançó d'avui, Milky Chance "Stolen Dance", on diu "I want you by my side. So that I never feel alone again". De moment, no vull rodar sola :-)

Candice

El triatló està compost de tres disciplines. La natació fluida, el córrer constant, i el ciclisme resistent.

El ciclisme és un món que encara he de descobrir. La bicicleta em té molt intrigada. No sé del cert com em desenvoluparé, i per tant estic aprenent aquesta activitat amb delicadesa.

Des de fa poc que tinc una scott speedster 20. És la nineta dels meus ulls. L'he fet tant meva que fins i tot li he posat nom; Candice. És joveneta, inquieta, energètica, competitiva, i li encanta que la tregui a passejar. Com que no tinc lloc a casa de moment està dormint a la meva habitació. Així que és la primera que em diu bon dia i la última que em desitja la bona nit.

Fa un mes que la tinc i si no recordo malament hem fet una o dues sortides cada setmana, la majoria hem rodat acompanyades. Em considero una "novatilla" i anar sola per la carretera encara em fa respecte (i espero que no me'n deixi de fer mai!). A més, trobo que una de les coses maques del ciclisme és compartir el camí. Quina gràcia té matar-se a fer un munt de quilòmetres per la carretera, passant calor sota el sol, lluitant contra el vent, llevant-se d'hora per no coincidir amb el tràfic...si és en solitari? Quina imatge més trista. Potser m'arriba el dia que em toqui fer-ho, i ho veuré tot d'una altre manera, però ara per ara penso que ja que surto, millor si comparteixo aquesta guerra amb altres ciclistes. A més, crec que anar darrera algú i que t'animi és un luxe que ara mateix gaudeixo. Cada dia que surto és un repte, i m'encanta assolir-lo. És cert que el triatló és un esport individual. Competeixes tu contra la teva resistència i força mental. I ja que de força mental no en tinc gaire, millor si em distrec i no hi penso. Que saber que tots hem d'arribar en un mateix punt no és el mateix que arribar-hi tot sol. Crec que no val la pena prendre's el patiment tant seriosament.

El ciclisme és dur, mai he dit que no ho fos, i més si et trobes davant qualsevol "cuesta de la muerte". Vas encarcarat, fent molta força amb les cames, pedalejant amb una elevada cadència per oxigenar els músculs...És sacrificat, ho noto, però no sé què és allò que m'agrada tant. Deu ser la velocitat, l'adrenalina, la sensació de que formo part d'un engranatge, i que en gran mesura tot depèn de mi.

Ja sé que la Candice anhela l'asfalt, des del primer dia que la vaig veure. Som un duo dinàmic i compartim el mateix patiment. Jo l'escolto quan canvio de pinyó, amb el moviment de la cadena, amb el fregament de la pastilla quan freno, quan agafo una corba. És aquesta la nostra manera de comunicar-nos.

Hi ha tants músculs implicats en el ciclisme que m'han sortit agulletes en llocs que ni coneixia

De moment encara no he fet grans sortides, perquè per mi fer 40km ja em suposa un esforç, tot i que per la Candice no signifiqui res. Encara que ganes no me'n falten, i per això sé que arribaran. Però ara, no vull haver de mentalitzar-me en que sóc capaç de fer 80km si després a partir del 50 no faig més que desitjar en morir, metafòricament.

Per últim, us deixaré amb una reflexió meva que sovint tinc present quan vaig amb bicicleta:

"M'agrada el concepte de bicicleta. Requereix únicament de la teva força física per moure's, un moviment cíclic que es retroalimenta per anar en únic sentit, sempre cap endavant, sigui quin sigui el camí. Si vols tirar enrere hauràs de frenar o ja serà massa tard. La bicicleta forma part de tu, en controles el moviment, i ella fidelment sempre et durà on tu la dirigeixis."

P.D: I la cançó no podia ser una altre; Blaumut, "Bicicletes" https://www.youtube.com/watch?v=2Dv4bBSQ_7A