Deixem les coses a boxes, ho deixo tot com si fos un ritual. Seguidament ens dirigim a la platja. Som uns 15 participants del club, em fa il·lusió compartir amb ells aquests moments després de tants entrenaments junts. Entrem a mar i fem alguns llargs per escalfar. Ens desitgem sort, ja surt la primera onada, i seguidament ens toca a les noies!
Som tres de l'equip, i juntes decidim la tàctica; Ens posarem el més a la dreta possible per estar ben orientades cap a la boia, i a la segona o tercera fila, ja que a les tres se'ns dóna força bé la natació. Ens donem ànims, alguna abraçada... Falten 5 minuts. De cop, tots aquells nervis que no havia tingut abans m'apareixen ara. No ho tinc clar això de sortir tant a la dreta, sembla que totes les noies estan tenint la mateixa idea. "Ei noies, voleu dir? Ens estem acumulant...". Em responen que sí, que al principi anirem una mica atabalades però trobarem el nostre lloc aviat. Que si ens posem més enrere o més a l'esquerre després no podrem anar a bon ritme. Bé, potser tenen raó. Ja em vaig mentalitzant de que hauré de ser ràpida els primers metres i lluitar per una bona posició.
Un home borratxo que estava per la platja se'ns cola a la línia de sortida demanant poder participar amb nosaltres, l'han de treure fora i aquest fet em distreu una mica. Ja falta poc, ens anuncien que falten 10 segons. Veig les noies de la primera fila que es col·loquen per sortir disparades, treient dissimuladament les urpes. Es fa un silenci, i PIIIIIIP! Surto corrents cap a l'aigua i intento tirar-me de cap el més lluny possible, començo a fer braçades i no puc, tinc una fila de noies davant meu creant un tap. "No passa res, Júlia. Ha d'haber un forat". El trobo, i lluito per escapolir-me per allà, nedo més ràpid però incapaç de poder posar el cap dins l'aigua, perquè necessito anar trobant els forats. Cada una pren el seu itinerari i anem xocant unes amb les altres. Em neden per sobre, rebo colzades, em donen patades. Fora de l'aigua només veig i sento esquitxades."On m'he fotut? Aquí no es pot nadar!!!!" De cop identifico a una de les companyes "Ostiaaaaa!!!!! Però quin horror!!!!!!". Ella està igual que jo, ens riem de la situació. Com ens agrada el drama. "Júlia, vine cap aquí que tenim un forat", m'anuncia. Ens posem a nadar juntes, per fi! Avancem posicions, tot i que tinc el ritme de la respiració totalment trencat, amb la sensació que m'ofego a cada braçada. M'estic agoviant, quan la natació és el tram que més gaudeixo. Però de cop decideixo no queixar-me més. Jo mateixa no m'ho permeto. Una sortida kaotica no justifica que no em pugui relaxar. Escullo oblidar-me d'aquell inici i començar la triató en aquell punt. Ara és el moment, ara està passant, ara és quan et toca treure el millor de tu. Concentra't; Només pouts anar cap endavant. Em poso optimista i m'animo "Com si estiguessis en un entrenament, Júlia. Nada llarg, busca les sensacions, oblida't de les del costat". Localitzo la boia i traço imaginàriament la línia que voldré seguir. Ja em sento bé dins l'aigua, he recuperat les bones sensacions, això ja m'agrada més. De sobte m'apareix una noia nadant a la meva dreta que porta un ritme similar al meu i m'enganxo. Tinc ganes de forçar-me una mica, i puc. No la deixaré escapar. Arribem juntes al final dels 750m. Surto i sento que m'animen familiars i amics. Els dedico un somriure. A per la bici!
Arribo a boxes i visualitzo moltes bicicletes a les dues files de noies. Bona senyal, això vol dir que surto de les primeres. He perdut molt de temps durant els primers metres de la competició però finalment sembla que he sortit prou bé. Agafo la bicicleta amb moltes ganes perquè sé que és un circuit pla i es permet fer drafting. Començo amb un ritme molt més fort del que tenia previst, però es que m'ho demanen les cames, el cor, i tot el cos en si. Atrapo a un grupet de quatre i tiro alguns km amb ells però després em despenjo. Això no em desanima, perquè igualment considero que porto un bon ritme. Avanço alguns participants, i quan m'avancen intento enganxar-m'hi. Tinc la sensació que estic volant amb la bicicleta. Feia dues setmanes que no havia pogut agafar la Candice i estàvem rodant tot el que ens havia quedat pendent. Quan falten 3k per arribar em prenc el gel que em va recomanar l'entrenador. I cap al tram de córrer!
És en aquest punt quan la triatló de veritat comença per mi. Aquí apareix el patiment, la superació, el control mental. Aquests últims mesos m'ha costat ser constant amb els meus entrenaments de córrer. I la calor no ajuda gens a agafar-ho amb ganes. Però us he de confessar que no tenia gens de por. Em vaig calçar les bambes amb ganes. Havia d'estar tranquil·la. Havia fet les primeres dues disciplines súper bé, no volia enfonsar-me per l'última part sense ni tan sols haver-la començat! Ja patiria si havia de patir. De moment encara estava anestesiada de la bici, així que havia d'aprofitar l'efecte.
En contra el meu pronòstic, estava corrent còmode. Tenia noies davant que tenien un ritme similar al meu. Anava repassant mentalment la tècnica de córrer que m'han estat ensenyant durant tots aquests mesos. Aixeca les cames i estira-les bé, utilitza els braços, esquena recte, no tanquis mans, mirada endavant... Paral·lelament, no podia parar d'agrair als núvols d'haver sortit aquell matí. De cop passo per sota una dutxa d'aigua freda que han preparat els de l'organització. Decideixo forçar una mica el ritme, només el que el cos em permeti. Alguns dels nois de l'onada posterior a la meva comencen a passar-me. Quins ritmes!!! També em creuo amb companys/es de l'equip. Me n'adono que només falta 1k per acabar, com ho estic gaudint!!! Ja visualitzo l'arc d'arribada, els meus peus ja tenen contacte amb la lona verda, una catifa que anuncia l'última recta. Està ple de persones esperant a veure els seus familiars i amics, i mentrestant animen als altres participants. Se'm posa la pell de gallina. Llavors passa una cosa extraordinària. Una dona se'm posa al costat amb intenció d'avançar-me. I jo forço una mica el ritme. Ella no es deixa vèncer tant ràpid i el torna a forçar. I ja m'ha picat. Començo a esprintar, no m'avançarà a la meva arribada. Noto el seu esbufeg al meu clatell, trepitjant-me els talons. No vull que m'avanci, aguanta Júlia!! Arribo un segon davant seu a meta, amb el cor que em surt per la boca. Em paro, em concentro en respirar i alleujar el ritme de la meva respiració. El cos em bull, em cremen els músculs. Quina arribada a meta tant impressionant. Busco la dona, que està igual que jo, i li dic el que penso: "Enhorabona! M'has fet patir! Bona arribada a meta, molt ben lluitat campiona". Em somriu i ens donem una breu abraçada. Em posen una medalla al coll i em somriuen "Molt ben lluitat". Gràcies, gràcies, gràcies. Estic agraïda.
Ens unim amb els components del club. Tothom està molt content per la cursa. Intercanviem animadament les nostres jugades, les nostres guerrilles, en com em pogut superar allò que no teniem del cert si podríem. Anem a un bar i demanem alguna cosa per menjar. Menjo un entrepà, fruita, un troç de xocolata. Reposo tot allò que he perdut.
Surten els resultats, i no puc estar més orgullosa de mi mateixa. 1:18:53 en total, baixant 12 minuts el temps del meu últim triatló. Una millora espectacular. Segur que també hi juga un paper molt important les condicions meteorològiques del dia i el tipus de circuit. I com ja m'esperava, no era només una sensació subjectiva; vaig volar a la bicicleta, fent un parcial de 33 minuts els 20k.
Miro la classificació, 5ª de la meva categoria de 20!! I ni més ni menys que la 35ª a la general entre 173 dones.
D'aquesta competició extrec una lliçó molt bona que espero aplicar en totes les meves futures curses. El cos arriba on la ment vol. Ja sé que sona molt tòpic, però ho vaig poder comprovar. Uns dies abans de la Vila si m'haguessin dit que faria aquest temps no m'ho hagués cregut. Però vaig sortir a fer-ho el millor possible, i ho vaig fer. Tant bé que em vaig superar a mi mateixa sense ni tan sols haver-m'ho plantejat. Perquè tenia ganes de lluitar, em veia amb forces de fer una braçada més llarga, una padalejada més forta, una gambada més lluny. Estava positiva i vaig sortir guanyant.
Gràcies per tothom que m'ha recolzat, us duc amb mi en totes les meves competicions.
P.D: La cançó d'avui; "The Magician", de Sunlight feat years and years
