Després
de quatre mesos em torno a penjar un dorsal, i ho faig perquè anhelava
competir. Em vaig inscriure a l’Aquatló de Badalona fa dues setmanes per un
“venazo”, com moltes vegades. He tret hores d’on he pogut per fer el que
m’agrada, que és entrenar a gust. Encara que aquests últims dies he anat força
de bòlit. I no em sento bé quan no puc fer esport de forma regular. Però això
no és una excusa, ho dic perquè quedi clar que davant de tot, sóc humana. I
faig el que puc de la millor manera que ho puc fer. I la veritat és que ahir
m’anava a dormir amb una il·lusió com si tornés a ser la primera vegada, i al
cap i a la fi, això és el que importa.
Pel
matí em poso el tritraje, ja no recordava la sensació d’opressió al pit que se
sent, com si estiguessis embotida com un fuet. Estem a mitjans d’octubre, i
avui el dia és núvol, fa fresqueta però s’aguanta, anirà bé pel tram de run.
Escalfo
cinc minuts i ja crec que estic llesta per la sortida, vull començar d’una
vegada. Sento la botzina, yuju! La veritat és que al primer km ja em sento
fatigada, em ric irònicament pensant el que em queda. Però no m’enfonso, perquè
decideixo seguir una noia que tinc al davant, és la manera de focalitzar l’esforç
i no posar-me negativa. I em funciona força bé, la segueixo la major part del
tram de 2,5km de run. Arribo a la cadira de la transició amb les pulsacions
pels núvols i amb unes ganes imparables de posar-me a l’aigua. I l’aigua, amb
la seva màgia, em torna al cor al seu ritme, i em torna a equilibrar. Em relaxo
amb qüestió de segons i inicio el meu viatge. Tinc la sensació que vaig a un
ritme alegre sense arribar al punt de fatiga. Em sento súper bé, i avanço a
nedadors/es. Quan toco la sorra m’aixeco, sento la inestabilitat com la última
competició, però aquesta vegada m’he de posar a córrer. Tinc la sensació que
corro pels núvols. Ment i cos no acaben d’anar amb sintonia.
Quan
arribo a la cadira de nou per la segona transició m’ho prenc amb calma, m’he de
mentalitzar que m’esperen 2,5km més de run que em fan molta mandra. Em sento a
la cadira, m’asseco els peus i em poso les bambes. Em noto dèbil, això no
m’agrada. M’aixeco i començo a córrer, l’aire fred em fa posar els pèls de
punta, m’avancen quatre corredors en cinc segons i això m’enfonsa en la
misèria. “Aguanta que no et queda res”, només penso això. Pujo una mica el
ritme, i noto que em cremen literalment els pulmons. O sigui, sento que l’aire
no m’arriba fins el final. Jo no deixo d’inspirar, però sento que m’asfixio.
Quina sensació tant horrible. Em comença a fer mal el tòrax de l’esforç. Quina
ràbia, mira que de musculatura em trobo bé! Veig l’arc de meta i no tinc
pulmons per fer un sprint. En fin, aguantarem. I creuo l’arc de meta amb un
somriure.
Després
de veure els meus resultats em sorprenen els percentatges. Els primers 2,5km
els he fet a 4:50, i els segons a 4:35. Això és molt més del que em pensava, ha
valgut la pena patir una mica. En canvi, la part de la natació em surt a
2:20/100m. Perdona?! Impossible, penso. No he anat a aquest ritme nadant, si a
Cadaqués anava a 1:50h anant més relaxada. Hi ha dues explicacions, o eren més
metres dels descrits, o he fet una paràbola en comptes d’anar en línia recte. O
simplement, això és el mar, que no entén de temps. La veritat és que em quedo
confusa. Però en fi, les sensacions son el que compten, i nedant les he tingut
genials.
P.D: La cançó d'avui és la que va sonar quatre vegades a la radio del cotxe de camí l'aquatló. "Perfect Strangers", Jonas Blue.
