Aquatló Badalwave

Després de quatre mesos em torno a penjar un dorsal, i ho faig perquè anhelava competir. Em vaig inscriure a l’Aquatló de Badalona fa dues setmanes per un “venazo”, com moltes vegades. He tret hores d’on he pogut per fer el que m’agrada, que és entrenar a gust. Encara que aquests últims dies he anat força de bòlit. I no em sento bé quan no puc fer esport de forma regular. Però això no és una excusa, ho dic perquè quedi clar que davant de tot, sóc humana. I faig el que puc de la millor manera que ho puc fer. I la veritat és que ahir m’anava a dormir amb una il·lusió com si tornés a ser la primera vegada, i al cap i a la fi, això és el que importa.

Pel matí em poso el tritraje, ja no recordava la sensació d’opressió al pit que se sent, com si estiguessis embotida com un fuet. Estem a mitjans d’octubre, i avui el dia és núvol, fa fresqueta però s’aguanta, anirà bé pel tram de run.

Escalfo cinc minuts i ja crec que estic llesta per la sortida, vull començar d’una vegada. Sento la botzina, yuju! La veritat és que al primer km ja em sento fatigada, em ric irònicament pensant el que em queda. Però no m’enfonso, perquè decideixo seguir una noia que tinc al davant, és la manera de focalitzar l’esforç i no posar-me negativa. I em funciona força bé, la segueixo la major part del tram de 2,5km de run. Arribo a la cadira de la transició amb les pulsacions pels núvols i amb unes ganes imparables de posar-me a l’aigua. I l’aigua, amb la seva màgia, em torna al cor al seu ritme, i em torna a equilibrar. Em relaxo amb qüestió de segons i inicio el meu viatge. Tinc la sensació que vaig a un ritme alegre sense arribar al punt de fatiga. Em sento súper bé, i avanço a nedadors/es. Quan toco la sorra m’aixeco, sento la inestabilitat com la última competició, però aquesta vegada m’he de posar a córrer. Tinc la sensació que corro pels núvols. Ment i cos no acaben d’anar amb sintonia.

Quan arribo a la cadira de nou per la segona transició m’ho prenc amb calma, m’he de mentalitzar que m’esperen 2,5km més de run que em fan molta mandra. Em sento a la cadira, m’asseco els peus i em poso les bambes. Em noto dèbil, això no m’agrada. M’aixeco i començo a córrer, l’aire fred em fa posar els pèls de punta, m’avancen quatre corredors en cinc segons i això m’enfonsa en la misèria. “Aguanta que no et queda res”, només penso això. Pujo una mica el ritme, i noto que em cremen literalment els pulmons. O sigui, sento que l’aire no m’arriba fins el final. Jo no deixo d’inspirar, però sento que m’asfixio. Quina sensació tant horrible. Em comença a fer mal el tòrax de l’esforç. Quina ràbia, mira que de musculatura em trobo bé! Veig l’arc de meta i no tinc pulmons per fer un sprint. En fin, aguantarem. I creuo l’arc de meta amb un somriure.

Després de veure els meus resultats em sorprenen els percentatges. Els primers 2,5km els he fet a 4:50, i els segons a 4:35. Això és molt més del que em pensava, ha valgut la pena patir una mica. En canvi, la part de la natació em surt a 2:20/100m. Perdona?! Impossible, penso. No he anat a aquest ritme nadant, si a Cadaqués anava a 1:50h anant més relaxada. Hi ha dues explicacions, o eren més metres dels descrits, o he fet una paràbola en comptes d’anar en línia recte. O simplement, això és el mar, que no entén de temps. La veritat és que em quedo confusa. Però en fi, les sensacions son el que compten, i nedant les he tingut genials.

P.D: La cançó d'avui és la que va sonar quatre vegades a la radio del cotxe de camí l'aquatló. "Perfect Strangers", Jonas Blue.

Not swallowed in the sea, Cadaqués.

                             

Divendres al matí entremig d’una classe del màster rebo un e-mail. Es farà el plan B a la marnatón de Cadaqués. Merda. Miro previsions per demà d’una revolada. A les 11h del matí previsió de vent a 23km/h. Això és molt, penso. Tramuntana pura i dura. Però què m’esperava? És Cadaqués.

Dino fora amb els col·legues i marxo aviat, acabo de preparar la bossa a casa, que no em deixi res! Neoprè, banyador, ulleres, xip... Repasso mentalment el que faré i per tant el que necessito. Algun jersei per si fa fred.

A les 16:15h estic al costat de casa de la meva amiga amb el cotxe. Ella ja ve somrient cap a mi. “Nos vamos a Cadaqués, Cherie!!”. I tant, quines ganes. Engego la llista de hits per anar escalfant motors, que ens esperen gairebé tres horetes amb cotxe. Ens posem al dia de totes les setmanes que no ens hem vist. I només callem a les corves de Roses, però quines vistes més espectaculars. Quan puc, vaig mirant de reüll el paisatge. Com m’agrada la Costa Brava.

Arribem a les 19:00h al centre de Cadaqués. Aparquem el cotxe i anem a buscar la bossa del nedador. Dins la qual hi ha el casquet, i és on demà haurem de deixar tota la nostre roba. Em marquen també el meu dorsal a la ma. Han afegit un mapa molt xulo de les Vies Braves, com mola! L’ambient de precompetició m’encanta. A l’aire i floten nervis i incertesa. Què passarà demà?

Anem a l’apartament, que és un antro que vam trobar a última hora per airbnb, però què més dóna? Només hi anirem a dormir. A les 20:00h tornem a la plaça, que fan el “briefing”, i ja que han fet canvis en el recorregut serà important. Està tant ple que decidim seure ben endavant al terra com dues criatures, vull que em quedi tot ben clar.

Un cop finalitzada la xerrada busquem un restaurant. Els de més a la vora estan ja col·lapsats per nadadors. Som un total de 1700 participants!!! Cadaqués està saturat. Prenem un bon plat de pasta a la fresca al costat del mar. Parlem amb la meva companya sobre demà. Estem nervioses. Tinc por que el mar estigui més picat que a Begur. En aquella ocasió, la meva amiga es va marejar molt, i gairebé vomita. Aquest cop té ben clar que demà es prendrà una biodramina.

A casa ho deixem gairebé tot preparat per demà, escoltem una mica de música mentre ens anem relaxant, i contestem alguns whatsapps. Tanquem la llum i ens estirem al sofà llit. En realitat tinc moltes ganes que arribi demà, serà un recorregut molt bonic de 3,7km. Una distància que puc assolir. Hauré de nadar més fort i confiar en mi. Anirà bé... I m’adormo de seguida en un son ben profund.

Em llevo 15’ abans que soni l’alarma. Com m’agrada això!. Tenim sort que la nostre sortida és a les 11h. Ara son les 8:00h. La meva companya es lleva amb mi. Amb tota la tranquil·litat del món em desperto i obro la porta per mirar el temps. El cel és gris, i entra una revolada d’aire gèlid, tots els cabells es mouen. Surto a fora per notar-ho plenament amb el meu pijama curt. Se’m posen els pels de punta del fred. Veig la meva amiga amb els ulls com a plats “no puede ser!!!”. Si que pot ser, penso jo. Això és el vent a 20km/h. Riem. En realitat ens encanta.

A les 9:00h estem esmorzant, ho fem dues hores abans perquè al moment que hi hagi la competició la digestió ja estigui feta. Jo menjo amb molt de gust un entrepà de pernil salat i un suc de taronja. Ens trobem un amic i s’uneix a nosaltres. Ell ha fet aquesta travessia varies vegades. Ens parla sobre el recorregut. Això em tranquil·litza perquè ho vaig visualitzant. “Noies, hi ha una cosa que heu de tenir en compte. Quan doneu la volta i veieu el campanar de Cadaqués, sembla que està molt a prop. No us en fieu. Heu de tenir clar que en aquest punt estareu a la meitat de la travessia. Ho dic perquè us recomano no apretar”. D’acord.

Ens quedem xerrant una estona de coses vàries. Són aquests moments que ajuden a que la pressió que tens a sobre es torni menys important. A les 9:45h tornem a estar a l’apartament. És moment de caques. Crec que pocs esportistes son capaços de fer un esforç gran sense haver buidat abans les tuberies. Impossible. I pels propis nervis, encara que et sembli que no els tens, alliberes de tot. Rebo algun missatge d’ànims. Quina il·lusió. De sobte la meva amiga em crida, està a la porta. El que veig em costa de creure... Està diluviant. “I ara què?” em pregunta. Jo ho tinc ben clar, “dins de l’aigua ja estarem mullades, no?”.

Mentre em poso el neoprè penso que estem bojos. Que a qualsevol li preguntes si en aquest moment aniria al mar a nedar gairebé 4k i es pensa que li prens el pel. Però mira, encara que estigui nerviosa, tinc ganes de nadar. Penso que si tot fos fàcil qualsevol ho faria. I aquesta idea se’m queda instal·lada al cap. Som valentes, perquè estem anant a nedar avui, igual que tants altres.

Sortim de casa que sembla que ha parat de ploure. Parem a una farmàcia i comprem vaselina i ens untem bé tota la part del clatell i axil·les. Deixem la bossa. Son les 10:40h. Ens hauríem d’afanyar si volem escalfar una mica abans. Al punt de sortida ja està ple de nedadors. Ens tornem a trobar el nostre amic, i just se li trenca la goma de les ulleres. Quina mala pata! En te unes de recanvi al guardarropa i surt corrents. Jo necessito provar l’aigua. Per sorpresa meva no la noto freda. Què bé! Punt molt a favor. Faig dos llargs. M’agrada l’aigua, m’hi sento bé. Visualment no es veuen onades. El cel està molt lleig i bufa tramuntana, però sento calma. Faig el mort uns segons i m’intento relaxar, connectar amb mi mateixa i amb el moment que estic vivint.

Localitzem les boies que podem veure i tracem un camí imaginari. Mentre ens acostem les dues al punt de sortida decidim que començarem nedant juntes, i si alguna vol tirar més ho fem i quedem a l’arribada. Ens donem ànims. Sona la botzina, ens mirem i somriem “això ja ha començat!!!”.

A diferència d’altres sortides a mar, en les que m’he agobiat molt per la quantitat de gent sortint al mateix moment, aquest cop jo mateixa em dic “no t’agobis per estar rodejada de nedadors que et donen cops, això passarà”. M’ho anava repetint com un mantra mentre de reüll comprovava la localització de la meva amiga. La tenia a la meva esquerre. Decideixo anar respirant a l’esquerre cada dos braçades així no la perdo. Em memoritzo el dibuix del seu neoprè i el seu dorsal, que el porta imprès al gorro.

De seguida me’n adono que l’aigua està molt més bé del que m’havia imaginat. Sí que noto cert corrent, però no hi ha onades i l’aigua és clara. Ha tornat a ploure i quan trec el cap veig les gotes, però no les noto perquè ja estic mullada. Miro cap al fons i ho veig tot negre. M’envaeix un sentiment d’infimitat. Però no sento perill. Em sento a gust. La meva amiga segueix al meu costat, ens clavem els ulls a cada braçada. Em surt un somriure. Em sento tant bé! I seguim així fins la meitat de la travessia.

Veig que ens acostem a la roca, allà és on farem la volta, i on ens donarà més el vent de tramuntana, ja ens van avisar ahir que ens preparéssim. Son uns 400m van dir més o menys. I es nota. Allà hem de nadar més fort. L’aigua del mar s’aixeca una mica i colpeja fort. Però hi ha una cosa molt bona, veig el fons! Veig les roques clares, els peixos entre les roques, què xulo. Dos nois se’ns posen al costat i ens segueixen el ritme. Me’n adono que anem els quatre com un tàndem. M’encanta.

Veiem l’avituallament i pregunto fugaçment a la meva amiga si vol parar. Ella em diu que no ho necessita i jo tampoc. Li recordo que estem a la meitat, hem fet ja 1900m. “Vaig perfecte!” em diu. “Doncs seguim així”, li proposo.

El temps està rabiós, però el mar es deixa nedar. Ens ha acceptat des d’un primer moment. I amb cada braçada noto que desplaço aigua, el mar m’acaricia i em reconforta. Aviat visualitzo el campanar. Recordo les paraules del meu amic, no m’he de confiar. A la tornada es nota el vent en contra, ara hem de nadar més fort. Me’n adono que la meva amiga apreta un pel. Jo la segueixo. Hem de fer més esforç per avançar al mateix ritme, però ho tolerem bé. I sabeu el més bonic? Que no hem deixat de nedar una al costat de l’altre. I això et dóna més energia que qualsevol altre cosa. Estic realment feliç d’estar compartint cada metre amb ella. Veure que vas exactament al mateix ritme, que posem la ma al mateix moment, que traiem el cap igual, i de tant en tant ens anem clavant els ulls per afirmar-nos que anem bé. La natació no deixa de ser un esport individual, però en moments així m’ho fa posar en dubte. Estic compartint.

Accelerem quan visualitzem l’arribada, i tot i així seguim igual, com un tàndem infal·lible. M’imagino la imatge des de fora, deu ser preciosa. Quan toco amb la ma la sorra m’aixeco. Tinc la meva amiga al costat i ens abracem felices. Ho hem aconseguit. I ha anat tant bé!. En el moment de posar-me a caminar em caic a l’aigua com si anés borratxa. Borratxa d’alegria. En realitat no sé si vaig caure pel mareig que portava a sobre i no m’havia enterat, o simplement perquè portava 1h i 18 minuts en horitzontal. El cas es que m’agafa un atac de riure. “Júlia, vinga! Que encara no hem passat el xip!”. Coi, és veritat. M’aixeco com puc amb l’ajuda d’una col·laboradora i passo per l’arc d’arribada. Estic realment feliç. No em fa mal enlloc, les sensacions han estat boníssimes, el mar estava màgic. De fet ha estat tota la travessia màgica. I mentre em bec una coca cola penso que això mai ho oblidaré. En quin moment vaig decidir nadar a mar obert? Quina bona decisió, Júlia!.

                                 

P.D: Get lost and then get found, or swallowed in the sea (Perdre's i després trobar-se, o ser empassat pel mar). "Swallowed in the sea", Coldplay.