 |
| Txell, Raquel i jo |
Aprofitem que tenim temps per fer uns llargs a l'aigua i provar sensacions. Tot i que fa fred ens és igual, el pantà de la Baells està molt tranquil i ve molt de gust banyar-s'hi. Ens traiem la roba i de cap a l'aigua! Quin gust... Nadem uns minutets en silenci i envoltats de natura... Em vaig mentalitzat per demà. Quines ganes que arribi el moment, però segur que no serà tant idíl·lic com ara. Posteriorment assistim a la xerrada tècnica encara mullats, on ens expliquen especificacions de la cursa. Sortim fora a sopar i entre una cosa i altre ens posem al llit gairebé a les 23h. Bona nit...
Tot i que no dormim gaire estona. A les 5:00h ja està sonant el despertador. El primer pensament que em passa pel cap i que verbalitzo és: "¿Quién me manda a mi hacer esto?!!" Surto del llit amb els llençols enganxats a la cara. Em vesteixo, vaig al bany i preparo la bossa. A les 5:30h ja estem tots esmorzant. "Júlia, quina cara que fas de dormida...". Ja ho sé, dóna'm temps... A les 6:15h estem sortint de l'hotel camí a l'autocar on ens portarà a la T1. Dins l'autocar només s'escolten veus xiuxiuejant. Crec que tots coincidim amb els mateixos pensaments: "Encara no ha sortit el sol. És fosc. Tinc son. Fa fred. NO VULL ENTRAR A L'AIGUA!". Quan sortim del niu calentó me n'adono que m'he quedat curta només vestint amb un paravent i pantalons curts, però ja està fet. Deixem el material a la T1 i una companya i jo necessitem anar al bany! Típica parada abans d'una competició... Hi ha tanta cua als polyklyns que decidim endinsar-nos a la muntanya. Sembla que marxem d'excursió... Surrealista abans d'una competició. Vinga, ràpid que queden 30 minuts i encara m'he de posar el neoprè!.
Dins el neoprè ja estic més calentona, però tinc els peus gelats. Què hi farem, no es pot tenir tot! Ja és el moment d'anar tirant cap a la sortida. M'acomiado de la meva fidel ciclista, qui m'agafarà relleu quan jo surti de la natació. M'abraço a ella, "intentaré anar el més ràpid possible perquè així puguis agafar un bon grup de bici", li dic. Ara ja està, em toca a mi iniciar la nostra batalla. Ens vam inscriure fa molts mesos. Aquesta competició ha estat moltes vegades el nostre tema de conversa, i em entrenat juntes per aquesta ocasió. No em puc creure que aviat ja esdevindrà real.
Em trobo amb alguns del club i anem junts cap a la sortida, intercanviem sensacions i nervis pre cursa. "Fem uns llargs abans de començar?", proposo. "Ja no sé si val la pena, Júlia. Aviat ens cridaran per la sortida". Ostia, però si només queden 10 minuts!!. "Mullem-nos una mica encara que sigui...". Ja no sé si fa més fred dins o fora l'aigua, però és suportable. No sé si sóc gaire conscient del que m'espera, només vull començar d'una vegada i saber-ho per mi mateixa.
Tot i que no dormim gaire estona. A les 5:00h ja està sonant el despertador. El primer pensament que em passa pel cap i que verbalitzo és: "¿Quién me manda a mi hacer esto?!!" Surto del llit amb els llençols enganxats a la cara. Em vesteixo, vaig al bany i preparo la bossa. A les 5:30h ja estem tots esmorzant. "Júlia, quina cara que fas de dormida...". Ja ho sé, dóna'm temps... A les 6:15h estem sortint de l'hotel camí a l'autocar on ens portarà a la T1. Dins l'autocar només s'escolten veus xiuxiuejant. Crec que tots coincidim amb els mateixos pensaments: "Encara no ha sortit el sol. És fosc. Tinc son. Fa fred. NO VULL ENTRAR A L'AIGUA!". Quan sortim del niu calentó me n'adono que m'he quedat curta només vestint amb un paravent i pantalons curts, però ja està fet. Deixem el material a la T1 i una companya i jo necessitem anar al bany! Típica parada abans d'una competició... Hi ha tanta cua als polyklyns que decidim endinsar-nos a la muntanya. Sembla que marxem d'excursió... Surrealista abans d'una competició. Vinga, ràpid que queden 30 minuts i encara m'he de posar el neoprè!.
Dins el neoprè ja estic més calentona, però tinc els peus gelats. Què hi farem, no es pot tenir tot! Ja és el moment d'anar tirant cap a la sortida. M'acomiado de la meva fidel ciclista, qui m'agafarà relleu quan jo surti de la natació. M'abraço a ella, "intentaré anar el més ràpid possible perquè així puguis agafar un bon grup de bici", li dic. Ara ja està, em toca a mi iniciar la nostra batalla. Ens vam inscriure fa molts mesos. Aquesta competició ha estat moltes vegades el nostre tema de conversa, i em entrenat juntes per aquesta ocasió. No em puc creure que aviat ja esdevindrà real.
Em trobo amb alguns del club i anem junts cap a la sortida, intercanviem sensacions i nervis pre cursa. "Fem uns llargs abans de començar?", proposo. "Ja no sé si val la pena, Júlia. Aviat ens cridaran per la sortida". Ostia, però si només queden 10 minuts!!. "Mullem-nos una mica encara que sigui...". Ja no sé si fa més fred dins o fora l'aigua, però és suportable. No sé si sóc gaire conscient del que m'espera, només vull començar d'una vegada i saber-ho per mi mateixa.
Comença el compte enrere, i ja noto com recorre l'electricitat dins el meu cos. Una vegada donat el tret de sortida, es torna a repetir la situació de cada vegada; Cops per tot arreu! No sé perquè havia estat tant optimista, però que m'esperava? Nedar com ahir a la tarda? Sortir 700 persones a la vegada només pot crear un gran caos. Em trec la idea de nedar llarg i respirant cada tres braçades. Aquí he vingut a lluitar pel meu lloc! I nado tenint l'esperança que millori, perquè sempre millora. És per això que em calmo força ràpid. No és una situació ideal de natació, però què vols? No sóc la única que vol anar ràpid. És per això que al cap d'uns minuts el meu principal problema ja no és aquest; sinó el fet que no aconsegueixo visualitzar la boia. Però on és?! Maleïda boia taronja. Haver de seguir el de davant és el que més ràbia em fa, i si no va ben encaminat? No me'n fio gens. Puc acabar fent més metres dels que em toquen, com si fossin pocs! Això és el que em causa més angoixa; estar nadant sense rumb. Però no em puc parar a perdre temps buscant la boia, així que em resigno a seguir la corrent dels altres nadadors traient el cap cada dos per tres, en algun moment la visualitzaré.
Quan per fi trobo la boia se m'acaba la tonteria. Ja t'he calat bonica! Vaig posar el turbo i vinga! El millor va ser quan vaig girar a la segona i ja visualitzava la meta a 600m. Ho vaig donar tot... Notava els pulmons com em bullien, estava anant al límit. Tot i que no sabia si estava fent una bona tècnica m'era igual, era així com em sortia, i en aquell moment no ho hagués sapigut fer d'una altre manera. Treia l'aire amb ganes i n'agafava de nou amb força per renovar-me, i tornem-hi. Tenia els deltoides agarrotats, però em deia a mi mateixa: "aguanta", i coi si aguantava, perquè sabia que m'estaven esperant a dalt.
 |
| Caos a la sortida de natació |
Vaig sortir de l'aigua pensant que tot i que havien estat 1900m se m'havien fet curts. Això sí; mooooolt intensos. Vaig emergir mig marejada i un home de l'organització em va haver d'agafar del braç "estic bé, estic bé". Surto mig relliscant amb el fang. En un moment ja he canviat de medi, ja torno a estar amb els peus a terra i tinc la temuda pujada davant meu. Apreto dents i començo a córrer. "Molt bé Júlia!!!" Escolto des del públic. Què guay rebre ànims!!.
Aquest diumenge vaig sentir una sensació estranya. Semblava que m'haguessin posat ales. Donava l'ordre de córrer a les meves cames i aquestes anaven soles. Tot i això, només vaig tenir energia per descordar-me la cremallera del neopré. En canvi, vaig ser incapaç de treure'm les mànigues. Totes les meves forçes físiques i mentals estàven concentrades en córrer. Corria tant (no sé si era real o una sensació) que vaig adelantar a varies persones que estàven de camí a la T1. Anava mig ofegada i em pujaven variu rots. I tenia els peus adormits i no me n'adonava que estava corrent per asfalt amb pedretes. Però havia d'arribar el més ràpid possible. No em quedava gairebé res... Aviat ja vaig veure la Txell que em cridava "Què crack Júlia!! Molt bé!!". Em paro sense aire, per fi ja he arribat! Ella em treu el xip perquè jo no en sóc capaç. "Ara et toca a tu!! Sort!", li etzibo. Quan marxa penso que sort que ja s'ha acabat, aquest últim sprint m'ha esgotat les energies. En aquell moment me n'adono que no hauria estat capaç de fer la bici. La veritat és que també sento alleugeriment perquè crec que ho he fet tant bé com he pogut, i el meu relleu ja està de camí i això em posa molt contenta. Ara toca anar-les a animar! Però abans d'això aprofito per seure al terra una estona i observar a tots els i les competidors/es que estan arribant a la T1 i es canvien per agafar la bicicleta. Què grans... Són herois i heroïnes. Sento admiració. A mi aquestes coses m'emocionen. Estan duent a terme una llarga i dura guerra contra ells mateixos. Són uns valents/es.
No puc perdre gaire temps. He de baixar a la T2 abans que em refredi. Em dirigeixo cap a l'autocar perquè m'hi torni. Jo ja he fet la meva feina. A la T2 em trobo amb la Raquel, la tercera noia del relleu que realitzarà la cursa. Li explico com m'ha anat el tram i l'animo pel que li espera a ella. Aprofito i vaig ràpid a l'hotel per dutxar-me. Quan torno ens col·loquem dins del box per esperar a la nostre ciclista. Quins nervis... Quan arribarà? Ens fixem amb els relleus que arriben... També amb els primers triatletes que van arribant. Quins ritmes!!! Entre triatleta i triatleta apareix una bala amb la seva bicicleta... És ella!!!! Ostres, juraria que és la primera noia de relleus que arriba! Abraçades a l'arribada. Passa el xip a la nostre atleta i surt. Ja hem iniciat l'última etapa. Un cop la ciclista recupera l'aire em confirma el que ja sospitava; "Júlia, si cap noia adelanta a la Raquel anem primeres. Has sortit segona de l'aigua de tots els relleus femenins i jo he passat a la primera noia ciclista. I et juro que cap noia m'ha passat!". Somriures. Hem d'anar a animar a la nostre atleta!
Com que el circuit de córrer està compost de tres voltes, tenim oportunitat d'animar varies vegades a la Raquel, però també a tots els components del nostre club! L'hora i mitja em passa volant, i mai millor dit. Ella gairebé ens enganxa de sorpresa a l'arribada "eiei, que ja arriba!!". La Txell i jo fem un sprint cap a meta i ens unim a ella per fer els últims metres juntes. Creuar la meta d'una manera conjunta és un triomf compartit que m'ompla moltíssim. Cada una s'ha esforçat en el seu tram motivada per les altres, i això ens ha fet més fortes que mai.
Uns minuts més tard ho tenim per escrit: 1es classificades per relleus femenins!!!!!! No podem estar més orgulloses i contentes de la feina feta.
P.D: La cançó que m'ha vingut a la ment no sona gaire heroica però fa molt de temps que m'agrada i té un títol que encaixa bastant. "A Thousand Miles", Vanessa Carlton.
Aquest diumenge vaig sentir una sensació estranya. Semblava que m'haguessin posat ales. Donava l'ordre de córrer a les meves cames i aquestes anaven soles. Tot i això, només vaig tenir energia per descordar-me la cremallera del neopré. En canvi, vaig ser incapaç de treure'm les mànigues. Totes les meves forçes físiques i mentals estàven concentrades en córrer. Corria tant (no sé si era real o una sensació) que vaig adelantar a varies persones que estàven de camí a la T1. Anava mig ofegada i em pujaven variu rots. I tenia els peus adormits i no me n'adonava que estava corrent per asfalt amb pedretes. Però havia d'arribar el més ràpid possible. No em quedava gairebé res... Aviat ja vaig veure la Txell que em cridava "Què crack Júlia!! Molt bé!!". Em paro sense aire, per fi ja he arribat! Ella em treu el xip perquè jo no en sóc capaç. "Ara et toca a tu!! Sort!", li etzibo. Quan marxa penso que sort que ja s'ha acabat, aquest últim sprint m'ha esgotat les energies. En aquell moment me n'adono que no hauria estat capaç de fer la bici. La veritat és que també sento alleugeriment perquè crec que ho he fet tant bé com he pogut, i el meu relleu ja està de camí i això em posa molt contenta. Ara toca anar-les a animar! Però abans d'això aprofito per seure al terra una estona i observar a tots els i les competidors/es que estan arribant a la T1 i es canvien per agafar la bicicleta. Què grans... Són herois i heroïnes. Sento admiració. A mi aquestes coses m'emocionen. Estan duent a terme una llarga i dura guerra contra ells mateixos. Són uns valents/es.
No puc perdre gaire temps. He de baixar a la T2 abans que em refredi. Em dirigeixo cap a l'autocar perquè m'hi torni. Jo ja he fet la meva feina. A la T2 em trobo amb la Raquel, la tercera noia del relleu que realitzarà la cursa. Li explico com m'ha anat el tram i l'animo pel que li espera a ella. Aprofito i vaig ràpid a l'hotel per dutxar-me. Quan torno ens col·loquem dins del box per esperar a la nostre ciclista. Quins nervis... Quan arribarà? Ens fixem amb els relleus que arriben... També amb els primers triatletes que van arribant. Quins ritmes!!! Entre triatleta i triatleta apareix una bala amb la seva bicicleta... És ella!!!! Ostres, juraria que és la primera noia de relleus que arriba! Abraçades a l'arribada. Passa el xip a la nostre atleta i surt. Ja hem iniciat l'última etapa. Un cop la ciclista recupera l'aire em confirma el que ja sospitava; "Júlia, si cap noia adelanta a la Raquel anem primeres. Has sortit segona de l'aigua de tots els relleus femenins i jo he passat a la primera noia ciclista. I et juro que cap noia m'ha passat!". Somriures. Hem d'anar a animar a la nostre atleta!
Com que el circuit de córrer està compost de tres voltes, tenim oportunitat d'animar varies vegades a la Raquel, però també a tots els components del nostre club! L'hora i mitja em passa volant, i mai millor dit. Ella gairebé ens enganxa de sorpresa a l'arribada "eiei, que ja arriba!!". La Txell i jo fem un sprint cap a meta i ens unim a ella per fer els últims metres juntes. Creuar la meta d'una manera conjunta és un triomf compartit que m'ompla moltíssim. Cada una s'ha esforçat en el seu tram motivada per les altres, i això ens ha fet més fortes que mai.
Uns minuts més tard ho tenim per escrit: 1es classificades per relleus femenins!!!!!! No podem estar més orgulloses i contentes de la feina feta.
P.D: La cançó que m'ha vingut a la ment no sona gaire heroica però fa molt de temps que m'agrada i té un títol que encaixa bastant. "A Thousand Miles", Vanessa Carlton.
